Una forta bravada de recloït s'avençà a rebre'ls...


Obra:Solitud (p. 77-78)

testing image

Una forta bravada de recloït s'avençà a rebre'ls a mitja escaleta, i quan, acabada aquesta, penetraren en la capella, una gelabror de tomba els abrigà tots mateix que un drap moll. La Mila s'estremí i acotà el cap enmig de les espatlles.

Al fons de la nau, baixa i seguida com una foradada de carril i com ella plena de foscor i humitat, s'hi remogué quelcom, com un llustreig apagat, vagarós, de celístia: era l'altar major.

En Gaietà s'havia posat el pelut del cap sota l'aixella, i després de persignar-se i senyalar a Mila l'aiguabeneitera, s'avençà lentament, es posà de genolls en terra davant l'altar i féu un acatament. Després, dret altra volta, enlairà el llum tot el possible, passejant-lo de dreta a esquerra i d'esquerrà a dreta.

Sota el mig punt de la volta, enrondat de dauradures fumades, d'angelets amb les carnetes plenes de nafres i rascades, de pitxers amb roses de paper descolorides i colltortes, la Mila vegé altra volta a Sant Ponç, menut de cos, inflat de ventre, amb llarga barbassa cendrosa, la mitra al cap, la crossa a una mà, l'altra enlaire, amb els dos dits estirats, i traient per baix de les vestidures, cargolades com si fes un gran tràmpol, un peu llarg, penjant i punxegut, que es retirava amb la bossa del tabac d'en Matías quan era buida. Aquella era la terça vegada que veia el sant en poca estona, i mai l'havia trobat tan lleig com ara, amb aquella barba confosa, aquell ventràs de dona grossa i aquell peu estrafet, que semblava sobreposat. A la Mila li féu una estranya impressió desagradosa, entre fàstic i angoixa, i mai més recordà si el parenostre que li havia començat a resar d'esma, arribà o no a terme.