La Mila, que no havia vist cap aplec semblant...


Obra:Solitud (p. 154-155)

testing image

La Mila, que no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada i espaordida. Havia pujat una bona dotzena de vegades al campanar, demanant per l'amor de Déu que deixessin en pau les campanes, que el cervell se li feia miquetes; mes son prec era inútil: legions de quitxalla i de grandassots d'aquells mateixos que en la plaça s'havien cansat de guaitar parades i ganyotes, pujant i baixant barroers per l'escaleta de la capella s'havien convertir en mestres del campanar i hi regnaven despòticament. Penjats per eixams a les cordes de les campanes, repicaven sense parar, i, els que no trobaven corda on clavar les ungles, treien tots alhora cap i cos per les altes finestretes i manassejaven amb fingit esparverament, engegant a l'espai rialles i bagols que ningú escoltava. El cap de colla de la brivalla endemoniada era en Baldiret: desfarcellat, esperrucat, amb la trinxa de les calces als sagins i l'espinguet a flor de llavi, es bellugava mateix que l'argent viu. Tan esvalotat i fora de si el vegé la Mila que renuncià a amonestar-lo i a posar ordre en el campanar.

Ella també s'hi sentia desballestada amb aquell gran enrenou de la festa, i no sabia on la donava: del balcó al pati, del pati a la cuina i de la cuina al terrat, enmig del traüt d'anants i vinents que la perseguien demanant-li coses. De temps immemorial, l'ermita deixava a poc preu arreus de fogó, venia ous, oli, enciam, anissos i vi blanc, i a més servia menjar bo i cuit als nombrosos poltrons que no volien fer-se'l.