Una gran plaça s'aplanava davant l'ermita...


Obra:Solitud (p. 97)

testing image

Una gran plaça s'aplanava davant l'ermita, tota enrondada de parets i xiprers encara més grossos que els de les feixes, però drets i tofuts, amb les soques blanques de la vellesa i gruixudes com pilastres de pòrtic. Una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça, fins als pinetons de més avall. A la Mila va agradar-li, aquella plaça d'un aire sever i ple de majestat, i tot mirant-se-la descobrí, pel mig de dues caputxes verdes dels xiprers, quelcom blau, com una taca, que es removia.

Sos ulls d'aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca.

—Un home, pastor! —exclamà admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny de per vida. El front del pastor s'ennuvolà.

—L'Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí—: Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana... És la cosa més roïna de la muntanya.

El sol pàl·lid havia arraconat les glasses sotils que el velaven, i un bany d'or rebaixat s'estengué per la carena nua del Roquís Mitjà.