L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada...


Obra:Solitud (p. 87)

testing image

L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l'esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.

A quatre canes de l'ermita hi havia les parets mig enrunades d'un corral, amb dos pous sense brocal i grans basses fondes, plenes d'aigua plujana, a la vora; i rere el corral, el davantall s'eixamplava tot mostrejat de mates d'estepa i romanins florits, enmig dels quals ressortien, semblants a grosses coraleres blanques, dues figueres, que esperllongaven encarcaradament sos mil ditots retorts i contrets de gotós. A la fi de tot, i a mig camí dels dos Roquissos, s'inflava un muntinyol llis i rabassut, mena de gep d'aquella llarga carcanada de granet que barrava el fons.

Baixaren l'escaleta que duia a les feixes, en quina entrada dos xiprers centenaris es torcien l'un cap a l'altre, com dos gegants beguts, abraçant-se cap al cim i confonent ses verdes gramalles, esparracades allà i ací pels unglots del temps.