De cop el camí es retorçà...


Obra:Solitud (p. 64-65)

testing image

De cop el camí es retorçà en colzada violent i s'alçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.

Aquesta s'havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d'i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix de la plana.[...]

L'altra cama de la i grega, la de l'esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s'inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d'aqueix mugró hi havia rastre d'una graonada de carreus ciclòpics i damunt d'ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.

—Saps on som? —pregunta de sobte en Matias.

—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?

—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D'això —i li signà el mugró del davant— se'n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.

—I l'ermita, on cau?

—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís...