Juliol, 1907


Obra:Les veus de la ciutat (p. 91-93)
Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

Juliol, 1907

 

I jo li diré: «Ha faltat la senyora Marquesa, que Déu la tinga en la glòria. Ahir l'enterraren. Hi havia més gent al soterrar que quan vingué Canalejas. Ningú se'l volia perdre. Pels carrers no se sentien ni els gossos, de buits que quedaren. També em van contar que al cementeri hi havia mitja Gandia, i això que feia una calor per a caure de tos. Una cosa gran, xe. Era tan bona, la senyora Carmeta! Tenia una veu de gran senyora, però al mateix temps dolça, molt dolça, molt més que la de les hermanes que van a captar per les cases. A voltes, estava jo en la porta de la Seu o davall dels porxos de la plaça Major, i se m'acostava per a demanar-me quins succeïts es comentaven per Gandia, perquè deia que jo era una gasetilla viva. No s'escandalitzava per res del món, tan santa que era, de missa diària. Ella fou la primera que va saber que a Pimentó li la pegava la seua muller amb el sabater del carrer del Tossal. Acabava jo d'escoltar els crits i les galtades de Pimentó a la dona mentre passava per la vora de sa casa, quan vingué a veure'm la senyora Carmeta, i li ho vaig contar fil per randa. M'ho agraïa, i tant que m'ho agraïa! Ben sovint m'allargava uns cèntims, encara que no s'oblidava mai de fer-me l'advertència: «No t'ho begues, que siga per a menjar, que estàs cada dia més desmillorat», o sermons d'eixa classe. Sí senyor, una gran dona! Però a tu ja t'ho he contat això mil vegades, i encara no t'he dit la cosa principal: que igual m'ha deixat alguna cosa en l'herència...»

Però ella em dirà: «No m'ho crec, Pasqualet, no m'ho crec. Tu sempre tan fantasiós! ¿Com t'hauria deixat a tu res, la Marquesa?»

I jo li diré: «Encara no deuen haver obert el testament. I la Marquesa m'apreciava molt, molt més del que tu et penses. Esperarem, i a veure si ara tenim sort. ¿Per què no hem de tindre sort? ¿Saps què farem? Farem un xiquet. Però un xiquet que siga teu i meu. Li posarem Pasqualet, com a mi, i li ensenyaré a tocar l'acordió. Ja ho tinc, sí, ja ho tinc: vos en vindreu a viure a ma casa. I si vols, li podem dir al rector que ens case. Els deixarem a tots ben mocats.»

Però ella em dirà: «Si sóc massa gran per a tindre fills. ¿Que no ho saps, que en tinc més de cinquanta?»

I jo li diré: «T'obstines perquè no isca res bé, Segismunda. L'únic que vull és que ja no vengues més salmorra a la plaça, que amb això ni et guanyes la vida, i et fa mal passar-te-la al ras.»

Però ella em dirà: «Tu no estàs bo del perol. Vendre salmorra és l'únic que tinc ¿i encara vols que m'ho deixe?»

I jo li diré: «Ja sé que som pobres, no cal que m'ho digues. Pobres de solemnitat! Però mira, el notari Caparrós, cada volta que em veu, m'amolla: "Qui poguera, Pasqualet, estar tot el dia a l'aire lliure com tu, i anar amunt i avall igual que els teuladins." Si els rics diuen això, alguna cosa bona serà viure d'eixa manera. Molts diners, molts diners, però és de veres, es passen el dia tancats dins de casa i rodejats de papers i maldecaps.»