Revetla de Sant Antoni


Obra:El vaixell de Genseric (p. 242-244)
Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

Revetla de Sant Antoni

 

La plaça de l'Església s'ha tornat a convertir per unes hores en el que algun dia no gaire remot va ser: el centre del món, d'un món modest i alegrement agrari. Ací dins, la gent del poble, ha exiliat la conxorxa constant contra la felicitat; no la felicitat abstracta, impossible o metafòrica, sinó la que es materialitza en gests explícits i paraules gairebé comestibles.

A la ratlla del migdia la colla de dolçainers convocava el veïnat cap a la plaça, que ja semblava un mercat, de la gentada i les bestioles que es feien un lloc a la cua per a rebre el pa beneït, les garrofes i els gojos de Sant Antoni. Ben tocades les dotze, ha eixit del temple el senyor rector, els acòlits i tot un abat amb bàcul i mitra, que ha posat un toc solemne en la humilíssima cerimònia de l'aspersió de l'aigua fecunda. A poc a poc, ha passat per davant seu tot un parc de zoologia domèstica: els gats de les teulades i els gats aristocràtics; el conill porigós, la tortuga exòtica i l'ornitologia divertida; quatre cabres amb unes barbiues romàntiques, una ovella de llana neta i tova i, com no, la canilla plural de gossos nerviosos, des del llepafils vestit amb jupetí de lamè anglès fins al perdulari que es passa la vida de gresca i en excursions eròtiques de mal dir. Un silenci admiratiu s'ha apoderat d'indígenes i forasters -entre ells, un matrimoni nord-americà aficionat a les coses antropològiques- quan han fet aparició les cavalleries, i els carros plens de xiquets i les tartanes fines com una brisa de maig. Hi havia el cavall ben mudat i pentinat, una mica senyoret i estufat, i l'haca d'anca poderosa, amb els picarols i els arreus més lluents que el sol.

A la plaça, ja no hi quedaven restes de la revetla. La nit anterior vam plantar cara al fred amb quatre bunyols de carabassa, una copeta de mistela i una foguera que crepitava en el cor de les xiques de disset anys que, per fi, s'estaven de músiques de serralleria mecànica. Sota el vol de les campanes i la pluja de guspires, tots compartíem un sentiment de proximitat, i si la paraula no fóra perillosa diria que d'«identitat».

Però aquesta nit ja no té els sargits de misteri de quan a la Beniopa nocturna unes bombetes moribundes congriaven fantasmes de tísics i ànimes de morts penant un pecat espantós; ni tampoc la fetilleria de quan ens n'anàvem a dormir corpresos pel galop de l'haca guanyadora en la carrera de joies. Els temps no tornen sinó que marxen per fer-nos el coixí flonjo del mite, o del record o, entre valencians, el de l'oblit. Ara bé, en les pupil·les de Blanca i Isabel, i en les pupil·les de tots els xiquets i xiquetes del poble, germinaven futurs records encordats per la màgia, perquè a mesura que les flames s'alçaven fins a il·luminar les mateixes campanes, les seues carones titil·laven com una pedra de diamant, d'aquelles que s'encastava a l'anell el més poderós visir de Bagdad.

Per a elles tot s'ho val, com ara que hàgem recuperat fa uns anys aquesta tradició que es perd en la foscúria dels segles. Era el foc de l'esperança de la llum que creix per Sant Antoni; és el foc també d'una esperança per a un país que es mereix un futur millor. Més avant, a Sant Josep, tornarem a encendre la falla d'un altre demà.