L'antiga Universitat de Gandia creada pels Borja...


Obra:Sumaríssim d'urgència (p. 155-156)
Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

L'antiga Universitat de Gandia creada pels Borja havia passat moltes vicissituds, quan desaparegué com a centre intel·lectual que havia estat tan important durant el barroc, l'edifici neoclàssic que ocupa el centre de la Gandia actual va passar per moltes mans. Després de la desamortització de Mendizabal i en plena restauració canovista, els escolapis hi varen instal·lar les seues escoles, per aquest motiu l'edifici és conegut avui per les Escoles Pies.

Durant la guerra passà a ser caserna i a la victòria de Franco presó. Al bell mig de la ciutat hi plantificaren una presó amb centenars de detinguts i el pati, escaient per a xiquets d'escola, es convertí en atapeït lloc de passeig dels pobres presoners.

Ponte informà de les terribles condicions dels allotjats en aquella improvisada presó on vivien apilotats els detinguts de la comarca de la Safor, les forces d'ocupació s'encarregaren de la vigilància i els judicis sumaríssims dels primers dies de la «liberación» s'executaren al cementiri situat al terme d'Almoines.

El comitè local i els membres de l'Ajuntament varen ser les primeres víctimes.

Passat el temps la instal·lació provisional d'aquella càrcer es convertí en definitiva, vingueren oficials de presó que s'encarregaren de la vigilància i organització d'aquell local no apte per aquell menester, i la guàrdia exterior la varen fer soldats de l'exèrcit de la guarnició de la ciutat ducal.

Hi havia gent de tota mena però hi predominaven els camperols dels pobles de la rodalia; en una habitació especial hi posaren uns antics elements de la FAI amb acusacions molt greus d'assassinats i robatoris. Estaven separats de la resta amb un règim especial referent als passeigs i visites, una presó dins de la presó. Allí caigué castigat per llegir un diari un jove de les JSU anomenat Cueves, ja que no hi havia cel·les de càstig, i anà a fer companyia a aquells xicots anarquistes que vivien marginats de la resta.

El jove socialista s'apartava dels seus companys i no participava en els xiuxiueigs que mantenien des que havia entrat.

El programa que preparaven aquells exaltats era una fuita col·lectiva a l'hora del passeig. No se sap com, tenien dos quilos de pólvora negra i amb aquest material havien fabricat unes bombes rudimentàries amb unes llaunes buides d'olives.

El projecte era senzill, a l'hora d'esbarjo, quan sortirien al pati, tirarien els artefactes contra les garites dels soldats i aleshores amb uns ganxos i cordes que havien preparat saltarien la tàpia que no era gaire alta, un cop al carrer cames ajudeu-me!

El propòsit era una bogeria i no tenia cap possibilitat d'èxit, però la desesperació de la certesa d'una fi inexorable abrandava aquells cervells joves, què podien perdre?

I així fou, a les tres de la vesprada varen eixir al pati, finalment havien posat al corrent a Cueves dels seus propòsits, coneixia tots els detalls i els havia dit que ell en restava al marge, no opinà ni en favor ni en contra quan li'n donaren detalls:

-Mireu, si podeu fugir fugiu, jo com que el meu cas no és greu no vull jugar-me-la d'un cop!

Sortiren al pati i encengueren les metxes dels pots convertits en bombes i els llançaren contra les garites situades a dalt de la tàpia. Els enginys explosius fracassaren totalment, varen fer molt de fum però no explotaren, els soldats en comptes de fugir dispararen uns trets d'alarma i els anarquistes es refugiaren darrere els excusats. La fuita havia fracassat! Entraren una gran quantitat de vigilants que a cops de peu i garrotades els reduïren tots. El Cueves malgrat no haver-hi participat seguí la mateixa sort que els altres.