Cant a Marxuquera


Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

Cant a Marxuquera

 

Dessota els peus pelosos d'un fort cinyell de serres

-immobles sentinelles que guarden de ses terres

el pa, la fe i virtut-

s'estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,

bressada pel silenci solemne, que la inunda,

d'augusta solitud.

 

Darrere, l'alt Montdúver, que da la mà feresta

a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta

fins la blava Safor;

enfront, la Falconera de Beniopa, i l'alba

planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba

castell de l'antigor.

 

No sé què té la terra rogenca de Marxuca,

que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca

ni es sent de passió el bram;

ací sol hi ha silenci, remor d'arbres dolcíssima,

d'aucells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima

dels fills colrats del camp.

 

Oh, els sagrats efluvis d'amor a la Terreta,

que lluiten per a eixir-se'n -com de fornal estreta-

d'aquells encesos cors!

Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,

que surten de la rella, quan l'enfonsen ardida

els punys dels llauradors!...

 

Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les

-assedegat de pàtria- per al pit esculpir-les

(voldria fer-ho amb foc,

car sóc un fill de l'horta i tinc el pit de ferro

i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro

'relat al cor d'un roc!)

 

i veig aquí la rella com el goret trosseja

i, en xocar contra terra, brunyida guspireja

amb xiscle amorosit,

i com cada guspira que en trau és colp que mata

la fam, la por i el vici, i un raig d'amor que esclata

per dar vida i delit.

 

Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,

és arma que no ensagna; no com l'arma de guerra

que branden els cabdills

amb llum de mort, que omplena les cases de tenebres,

de dol el cor i els ànims, de plors -ai!- les palpebres

de pares i de fills.

 

Oh vell forcat que brilles com ceptre d'un imperi

d'amor i d'esperança, de fe sense misteri,

de pau i de progrés;

bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,

Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes

amb inefable bes.

 

Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa

a claps, a claps brodada de la plata cendrosa

que et dan els olivars,

i d'eixes muntonades superbes d'or dolcíssim

ací i allà escampades, com un tresor riquíssim

penjant dels taronjars.

 

Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides

que diuen les pinasses, vibrant amorosides,

als corcats garrofers,

i vore com la vinya els sarmentosos braços

allarga, per a estrényer entre rullosos llaços

els troncs dels ametlers.

 

I quina esgarrifança de pler sent en mes venes

quan naix la primavera damunt de tes carenes,

vestint-les de coscoll,

i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera

brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera

i blans llits de fenoll.

 

Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,

i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,

i plora la puput,

i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,

i la perdiu i llebre pasturen en l'espatla

del tossal conegut.

 

Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles

que bresquen incansables les floretes novelles i

dels aspres romanins.

Llavors, oh goig de l'ànima, com atre eixam, rumboses

venen les fadrinetes a berenar gojoses

la mona sota els pins.

 

És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...

(els capollets tendríssims dels amorets que maten

van rumbejant als cors,

i, un temps febles flametes, s'aixequen, giravolten

després, i creixen, creixen, i un dia també es solten

florint humanes flors...)

 

Ninetes, dolces nines, guarden vostra innocència,

que sou la clariana de l'horta de València,

l'amor d'aquesta vall!

Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,

balleu, canteu taranes; mes, ai!, no us desempare

la candor en el ball.

 

Llauradorets formosos, que sou fe i esperança

de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa

guardeu eixa candor;

llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,

guarden eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita

quan vinga l'estior.

 

Ja arriba l'estiuada, brumint per la Marxuca:

els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca

dels grans raïms al pes;

pagesos de ma terra, al puny la falç roenta

segueu raïm i espigues -pa vostre i sang brusenta-:

Déu vos en fa mercés.

 

Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes

nacrades, els topazis dels garrofers, que comes

cobrixen fins al pla,

les vermelles cireres, els albercocs sucosos,

les peres sadollades, els melons farinosos...:

són besos que Ell us da!

 

I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,

que naix i mor en l'arbre, feu-li, cantant, la gala

de cor, ànima i seny

des d'eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,

vostre bressol i tomba, tranquil·la i engisera,

que sempre a Déu empeny.

 

Ben prompte ja, les pluges saonaran l'oliva,

puix la tardor s'acosta, i els grans bargins la viva

almàssera ompliran;

vostres suades aspres, vostres faenes llargues,

amb l'oli de la joia ja no seran amargues,

ans dolces se us faran.

 

Oh símbol de la vida, oliva sadollada,

que entre feixugues pedres ets fortament premsada...

i dones oli suau!

Oh vida austera i dura dels fills del camp submisos,

de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços

i els dones forta pau.

 

Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes

la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes

i els Cors dels llauradors!

Oh solitud immensa, quietud de benaurança,

remor de les pinasses, cançons de la llaurança,

abelles, nines, flors...

 

Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,

quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca

i et fa esgrogueir...

jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,

jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,

jo vull en tu morir!