El camí era difícil i relliscós per uns animals de tir...


Obra:Llibre de la Cerdanya (p. 33-34)
Comarca:Cerdanya

testing image

El camí era difícil i relliscós per uns animals de tir com eren aquelles eugues acostumades a trepitjar terrenys ferms i planers. Mancava una hora per arribar al cim de la collada, i encara el camí es feia més pedregós a mesura que s'enfilava pels vessants del Pic del Moixaró, enfrontat amb la serralada de la Moixa. El greny de la serralada salvatge, amb penyalars esquistosos tallats a plom, era cobert de boira, com si es mostrés inaccessible. I per dissort, com més pujaven les cavalleries, més la cortina d'aigua augmentava, malastruga, i més anava espessint-se, mentre s'omplia de boires tot el riberal de l'engorjada convertida en torrentera. Don Ramon recordava les vegades que havia fet aquell camí amb amaraments de sol i amb esclats de llum daurada, a frec dels avetars, i fent aturades enmig dels glevats matisats d'un verd de pomera. Ara aquella amenaçadora visió era ben diferent. L'engorjat era un teló d'aigua podrida que descalçava la terra i se l'enduia barrejada amb matolls de falgueres i pinetells joves, i amb còdols que rodolaven de les altes rossoleres

No es podia avançar sense pena de la vida. N'estava ben penedit, de l'aventura. Impressionat per la força del vent i de l'aigua, decidí aixoplugar-se sota el brancatge d'un gros avet que els assotà els rostres amb ramalades d'aigua impulsada pels vents. L'orfeneta tremolava tota de fred i de por. Mirava fixament aquells ulls esverats de l'oncle, i no li havia de preguntar res. Era l'home fort...

Després de dues hores, la tempesta cedí. Empeses peí vent passaren furients unes bromes denses, carregades d'aigua, camí del Berguedà i del Lluçanès. Les eugues, nervioses, es calmaren en sentir-se acaronades per la freda ventada que baixava del Coll, i mansament emprengueren el costerut camí fins al repetge. Arribats allí dalt, el temps ja era altre. La Batllia es dibuixava al fons, com un retall de la Cerdanya gran, amb els darrers esquinços de les boires. L'oncle li digué a la Roser que ja es veia la Cerdanya i les torres de "Malniu", i ella gairebé no ho va creure. La planúria de la Batllia era ampla, de color de fang recent llaurat, i pel seu damunt lliscava, pujant fins a la rossolera i amoixant-li el rostre en passar amb carícia mai no sentida, un airet viu filtrat pels avets humits d'escorces sangonoses.