La mar a Cadaqués és tan a mà...


Obra:Cadaqués (p. 165-169)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

La mar a Cadaqués és tan a mà, té tanta importància, tot hi és tan immers en l'aura marina, que és impossible de no viure-hi els seus espectacles. Aquell que presenciàrem aquell matí d'estiu, tan clar, amb mestraló fresc, a cinc o sis milles fora i llevant de Cap de Creus, fou realment un gran espectacle. En aquells paratges, s'hi està bé amb bon temps, amb el cel net i la llum enlluernada. Però potser l'embarcació era massa petita per al lloc en què ens trobàvem. La geologia del cap es veia tocada d'un baf blavenc que fonia els detalls i els donava un aire de llunyania irreal. La mar del voltant, en canvi, es veia amb un detallisme i una precisió extraordinaris. A dues milles de l'embarcació, les coses semblaven tan pròximes que s'haurien pogut tocar amb la mà...

Dintre d'aquest radi veiérem de cop i volta un enorme vol de gavines i de gavians sobre l'aigua, jugant sobre l'aigua, caient en picat sobre les ones, capbussant-se i tornant a sortir enmig d'un gran batibull d'ales, l'aire ple d'un polsim nacrat que el vent s'emportava — escuma de la mar que el sol tocava i rompia en un fulgor de plata rutilant. Els pescadors diagnosticaren el fenomen més habitual de la parasitologia marina: els ocells—potser eren més de mil—devorant una mola de peix, suspesa al fil de l'aigua. Els pescadors saben que la presència de gavians en massa en un punt determinat de la mar és sempre símptoma de peix viatjant amolat — més o menys dens, més o menys concentrat—, en definitiva símptoma de peix blau (anxova, sardina, sorell, verat, bis), que és una varietat que té, com l'espècie humana, tendència a amuntegar-se.

Amb això, però, ens sorprengué veure, de sobte, una ampliació considerable de l'àrea de devoració i un eixamplament de l'escuma flotant sobre l'aigua, amb l'augment del clapoteig de les onades. Creguérem que el vent havia refrescat i que la mar tendia a avivar-se. La nostra sorpresa fou considerable quan veiérem saltar, entre els xarbots d'escuma, un jove, àgil i afuat dofí, el qual féu, a l'aire, una cabriola tan tensa i tan graciosa que passà, per davant la nostra vista, com una exhalació, una corba de relleu antiga. Després veiérem saltar i capbussar-se molts altres dofins petits, d'un color de plom daurat, regalimants, amb una forca i una agilitat, a les aletes, prodigioses. Ens hi acostàrem i els detalls se'ns anaren precisant. Suposàrem, un moment, que el fet d'acostar-nos dissoldria l'espectacle, però no fou pas així. En un espai de gairebé mitja milla quadrada es produïa una delirant devoració. Hi havia, a la superfície, un banc d'anxova i sardina menuda que marxava a la deriva, lentament. En lloc de dispersar-la en totes direccions, la presència d'un centenar de dofins l'havia convertida en una massa plana de dos pams de gruix, dintre de la qual el peix, lligat i trenat, es movia en un pessigolleig fangós, picat de petites bombolles d'aigua. La marxa de l'enorme mola, marxa molt lenta, venia assenyalada, a l'aigua, per un deixant de color verdós.

Els dofins es movien per les vores de la mola amb llur esbojarrada agilitat habitual. De vegades hi feien una penetració de flanc. Entraven a l'aigua i en sortien, nedaven i es capbussaven sense parar. Cada vegada que llurs aletes ratllaven l'oneig, saltava a l'aire una pols de peix petit que els ocells agafaven al vol. Els gavians, amb llur bec corbat, els engolien amb avidesa insaciable. De vegades els en quedaven de penjats a banda i banda del bec i semblava que portaven un bigoti caigut. Els dofins se'ls devien empassar a grapats, però, com que aquests animals tenen el tall de la boca a la part de sota el cap, era difícil de veure'ls menjar. Feien la impressió de jugar en un medi que els divertia enormement, que els fascinava. L'aigua bullia. Dofins i gavians feien un xarboteig frenètic, que, afegit a les crestes d'escuma de les ones i a l'alegria del vent fresc, creava com una gloriosa exaltació de l'aire i feia una enorme taca de metall en ebullició, fulgurant. El sol es bolcava, a sobre, encegat. Ens hi anàvem acostant lentament, amb el motor parat, pensant sempre que la nostra presència podria ésser inoportuna a la devoració — o sia a l'harmonia universal. Però, sens dubte, perquè tots els elements estaven obsessionats en el paper que representaven, la nostra embarcació no fou entrevista ni quan arribàrem a tres palangres de l'escenari.

Així, ho contemplàrem tot a pleret una bona estona. Els pescadors, que al començament havien llançat uns crits de joia, s'havien anat calmant de mica en mica, potser perquè pensaren que en la vida passen coses molt semblants. A la fi, quedàrem tots callats i entristits, sens dubte perquè  l'home és un animal sentimental.

Però de sobte, com una escopetada — vint o vint-i-cinc minuts després d'haver-nos-hi acostat — es produí un cop de teatre. Veiérem emergir de l'oneig la silueta d'un dofí meravellós i com s'elevava verticalment, cosa singular i desusada, i després, en el moment de deixar-se caure altra vegada a l'aigua, veiérem com apareixia a la superfície una forma monstruosa com un escull negre, el qual se situà en la vertical de caiguda del dofí. Quan aquest arribà a flor d'aigua, la forma monstruosa s'arquejà un puní i donà a l'animal una enorme i seca trompada. El dofí féu un salt nerviós i després caigué flàccid, com si hagués quedat romput de l'espinada. La darrera cosa que se li veié fou la cua, morta, submergint-se en la mar. Els pescadors assenyalaren la presència de la roassa o peix molar en aquelles aigües. La roassa es cruspeix els dofins com aquell qui menja un préssec; amb la mateixa facilitat que els dofins es cruspeixen els déntols o les orades o els verats; amb la mateixa facilitat que els gavians floregen els residus de peix blau que deixen els dofins, goludament, obrint amb el bec les entranyes verdes fins que els cau el peix de la boca, com si portessin un bigoti mústic.

El cicle parasitari estava tancat. La roassa es menja els dofins; aquests, el peix blau amolat; la sardina i l'anxova devoren quantitats immenses d'éssers vivents del món de la mar. El peix gran es menja el petit —com Spinoza demostrà more geometrico. No és necessari que us digui, però, que l'aparició de la roassa dissolgué l'espectacle. En un moment la mar quedà despoblada de peixos i d'ocells i tornà a la seva monotonia solitària.