La casa dels senyors Fuster...


Obra:El carrer de l'Embut (p. 221-222)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

La casa dels senyors Fuster era de dos pisos, i al segon tenia uns finestrals amples des d'on es veia el mar. A la Rosario li agradava posar-se a cosir veient aquella platja calma a recer de la tramuntana que penetrava pel finestral i omplia la casa d'olor de sal. El Llané no era gaire bo per prendre banys de mar, perquè estava ple d'algues i era pedregós com la majoria de platges de Cadaqués, però sovint a l'hivern, en dies càlids, es treia les sabates i xipollejava una estona, i aquella fredor de l'aigua la posava de bon humor, com si li refresqués l'ànima. També la divertia anar, a final d'agost, just abans de la verema, a veure com s'inflaven les botes de vi a la riba del Poal, omplint-les d'aigua de mar per tal que les dogues resseques es botessin i no perdessin el most que ficarien dins. Totes aquelles enormes botes arrenglerades plenes d'aigua li recordaven els temps de la infància, i no pas perquè conegués el món del vi, que no conreaven al seu poble, sinó perquè tot allò tenia sabor de terra. I ella era una dona de la terra.

Però aquell gener de 1937 res no era com sempre. No havien anat a Cadaqués a passar uns dies desvagats, amb la casa plena d'amics, els senyors Pichot, els Rahola, els Escofet, els Dalí, el senyor Marquina, que era escriptor i estava casat amb la Mercè de la família Pichot... Quan el senyor Ricard Pichot, que era deixeble predilecte de Pau Casals, tocava el violoncel, ella s'amagava darrere la paret que donava al menjador i es quedava embadalida sentint aquella música que era tan delicada malgrat sorgir d'un instrument que li semblava groller. La senyora Roser li havia explicat que en aquella família tots eren músics, el senyor Ricard, el senyor Lluís, que era violinista, i sobretot la senyoreta Maria, que era una contralt que cantava per tot el món. Però a ella el que la commovia era el violoncel del senyor Ricard, aquell instrument tan groller...