De sobte es va deturar damunt d'aquells màstils...


Obra:El carrer de l'Embut (p. 31-33)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

De sobte es va deturar damunt d'aquells màstils escapçats, i va tenir una successió d'idees que la varen estremir. El vell pont l'havia fet un indià, un que se n'havia anat a les Amèriques, com el seu marit, i el pont havia desaparegut amb els aiguats de Santa Helena. I ara estava palplantada allà mateix, damunt d'uns màstils i unes fustes d'un vaixell enfonsat... No seria tot allò una malastrugança?! Aiguats, indians, vaixells enfonsats, renoi! I a més, en passar per Portdoguer, s'havia creuat amb la Lidia Sabana... «Xènius, Xènius, Xènius»..., li havia dit a manera de salutació. Ni bon dia, ni com va, ni res, només allò de Xènius! I com anava vestida, amb aquell aire estrafolari que sempre duia, mig esdentegada, amb aquell pentinat exagerat i la brusa plena de llacets i les faldilles de l'any de la picor, i els tacons mig torçats... Ella sempre la fitava de cua d'ull, quan la Lídia baixava els perols al carrer per fer sabó, però mai no li parlava. De fet, parlava amb poca gent. Preferia les cases dels culs blancs, perquè deia que, amb tota aquella gent de categoria, podia parlar fi. «Parlar fi, la Lídia!». El que feia era remugar les seves ximpleries sobre aquell xicot de Barcelona, tan ben pentinat i tan elegant, que havia tingut allotjat a casa. En feia anys, d'allò. Deien que havia estat el senyor Víctor Rahola qui havia dut aquell jove a casa de la Lídia, perquè estava delicat de salut i li convenia repòs i bons menjars, i la Lídia era una excel·lent cuinera. «I té es millor peix de Cadaqués», deia sempre la mare. Va estar-s'hi molts dies, juntament amb un amic, i deien que la Lídia els cobrava setze rals diaris per tenir-los a casa, i que els feia menjars de primera.

Pobra Lídia! Havia ben bé enfollit d'amor! Deien que li enviava peix a Barcelona... I mira que anar a casa del notari Dalí a llegir retalls de La Veu de Catalunya que escrivia aquell jove, i que la Lídia deia que parlaven d'ella! Ben boja, que n'està! Recordava un dia que la mare la va enviar a comprar peix i es va atansar al cabàs de la Lídia. Ella cridava com sempre, «a les dones del peix viu!», i s'hi va atansar amb una certa por. Entre el moll d'algues i el peix hi havia un llibre, i quan li va preguntar què era...

—Ix, nena, és La Ben Plantada! Parla de mi!... se li va posar a recitar fragments del llibre de memòria. Quina cosa tan estranya, aquella peixatera esbullada, vestida com si fos una barjaula i recitant aquell llibre de memòria... És clar que, essent filla de la Sabana, què es podia esperar! Si la Sabana es podia convertir en gos, i volar més ràpid que els núvols, i també deien que dominava l'art de fer canviar el temps! Si volia, feia bufar la tramuntana, i si volia, feia ploure. I també era capaç d'embruixar els llaguts i enviar-los a l'Alguer. I quan embruixava una embarcació, rai, que mai més no pescava. Aleshores calia anar a veure en Tetus, que tenia un llibre d'exorcismes i amb setze duros de plata cada oració treia l'embruix. La mare deia que la Sabana corria de nit envoltada de gats i que es trobava amb altres bruixes a Portvendres, i que hi arribava fent una milla per cada palada de rem. També deien que en nits de lluna plena es podia convertir en llop...

Així va morir, a la casa de Portdoguer, un dia de tardor de 1900, a les dotze de la nit en punt. Tenia seixanta-tres anys i asseguren que la seva filla mai no la va plorar. El metge va explicar al poble que havia mort de «congestió cerebral», però vés a saber... La mare no se'n refiava, «es sa Lídia, Engracieta, sa Lídia qui l'ha mort! Ha après es conjurs de sa mare, i és ella qui l'ha mort, amb conjurs i herbes! No t'hi apropis, que és una bruixa...». I deien que el dia que va morir la Sabana, a aquella hora de mitjanit, es va sentir per tot el poble un soroll com de bèsties bastonejades que deixaven anar uns marrameus esfereïdors. Després es va veure com baixaven pel Pont Vell, dirigint-se cap a Es Poal, centenars de gats negres esperitats que xisclaven de dolor i aixecaven una polseguera que tapava la claror de la lluna.