La veu del Montseny


Obra:Aires del Montseny (p. 1228-1230)
Indret:Les Agudes

El terme municipal de Fogars de Montclús inclou el cim de les Agudes (1703 m.), que termeneja també amb els municipis del Montseny i Arbúcies. Diversos han estat els autors que han tractat de la seva feresteguesa i bellesa alhora. Hi podem llegir textos poètics de Guerau de Liost, poeta montsenyenc per excel·lència, i de Lluís Solà (Vic, 1940).

També s'hi inclou el turó de l'Home (1707 m.) el cim més alt del Montseny. D'aquest punt estant encarant-nos cap al Puigmal podem llegir un dels poemes més abrandament romàntics en què evidencia els canvis introduïts per la dinàmica renovadora de les idees de la Renaixença. Escrit a Folgueroles en l'estiuada de 1888, planteja un diàleg a l'estil dels dos campanars de Canigó, entre dos cims prou característics del país.

També hi escau la lectura de la "Cançó de Soleia" a la part final de la Rapsòdia d'Ahab, d'Agustí Bartra (Barcelona, 1908 — Terrassa, 1980) en què el poeta dóna la possibilitat de salvament i redempció a l'errant esperit del capità Ahab, justament en el simbòlic cim de l'Home.

testing image

La veu del Montseny

No és gaire obirador damunt lo mapa
mon estimat poblet de Folgueroles;
son nom és una titlla
al peu del nom de les ciutats superbes,
però Déu l'ha posat entre les dues
muntanyes capitals de nostra terra,
com bri d'herba entre enormes mil·liaris.
És un pal de telègraf aon toca
l'elèctrica corrent, que d'un a l'altre
envia la bonança riallera
o el temporal que udola com un monstre.

Una tarda d'estiu los negres núvols
s'encastellaven en sos fronts altívols,
com les idees en lo front de l'home
que de passions indòmites és presa
Los trons sotraquejaven en l'altura;
al formiguer corrien les formigues,
al mas los masiaires;
del camp d'aon los segadors fugien
ne venia fortor de polseguera.
La xafogor feia doblar los braços,
i sobre el pit feixuga
feia abaixar l'enterbolida testa.
Jo no recordo si despert o en somnis
sentí dels dos gegants l'aspre llenguatge:

Deia Puigmal: —Amic Montseny, no et sembla
que minva la nissaga catalana?
Un dia, no cabent en la planície,
a viure se'n pujava en les altures:
en cada clot bullia algun vilatge,
en cada peu de roca una masia.
Eren les serres formidables ruscos
aon brescava un poble gran i sobri.
Avui pertot arreu se veuen runes,
sols lo vent interromp l'etern silenci
que umple totes les conques pirenaiques. —

—No, minva, no —lo vell Montseny respon-li—,
sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea.
La gent qui davallà d'aqueixes cimes
ara s'engolfa en la ciutat ja plena,
i en los estanys les aigües se corrompen
i en lo buirac les fletxes se rovellen.—

Puigmal diu amb veu aspra: —Si no minva,
doncs què s'és fet lo regne de don Jaume?
Doncs què s'és fet lo Rosselló granívol,
que la Cerdanya en dues migpartia?
Més sortosa la túnica inconsútil
de Jesucrist fou a la sort jugada!
Què es féu la voladúria de ses glòries,
i què es faran ses lleis i son llenguatge?
Roures que tenen ja en la vella soca
la feixuga destral del centralisme?
Oh, Déu! La raça catalana és morta!

—Què dius? —Montseny respon—. Mai fou tan viva,
però ses mans no branden ja lo glavi
sedent de sang, ni l'homicida llança,
sinó les eines del treball feixugues,
lo timó de la nau i el de la rella.
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies
sos puigs assolellats, ni tantes messes
amb llenç d'or abrigaren la planura.
Mai a sos ports volaren tants navilis
com orenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren
de trobadors novells tanta cantúria!

Mentre els aucells refilen en sa brosta,
mentres de flors i fruita s'enjoiella,
no és mort encara l'arbre de la pàtria.
Si dorm a la seva ombra alguna tribu,
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm
de tos torbs amb la veu a despertar-la.—

Llavors a un tro respon un tro feréstec
que ressona set voltes per los núvols,
los cims i l'aiguavés i la planície
sotraquejant amb aspre terratrèmol.
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria
la sang vaig oferir, l'arpa i la vida,
clavant mon front a terra, de vergonya
de sols tenir per ella un gra d'arena.