Mig ficat al cotxe, es revincla...


Obra:El carrer de l'Embut (p. 262-264)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

Mig ficat al cotxe, es revincla i intenta colpejar l'home que l'encanona mentre que crida amb totes les seves forces, «tingueu compassió de mi, que sóc un home honrat i pare de quatre fills, el més gran només té dotze anys». Quatre fills, ell que només en té tres: la por multiplica la descendència.

El milicià li clava un cop de puny a la cara i, tapant-li la boca, mana que no cridi més, «calla, cabró, que ens compromets!». Però els instints d'en Miquel tenen l'agudesa de la desesperació, i en el forcejament amb l'anarquista aconsegueix clavar-li el colze al coll i fer-lo caure a terra mig ofegat. I aleshores, com un animal salvatge que fuig dels caçadors, corre a la velocitat de les guilles, corre, corre, corre, com si mai més no pogués aturar-se. Darrere seu els perseguidors criden, «tireu, que fuig, mateu-lo!», i les llanternes intenten enfocar el seu cos. Al poble no hi ha enllumenat públic perquè els milicians l'han fet apagar, no endebades les seves accions fugen de les mirades alienes. Sent la descàrrega de trets que li adrecen, però triga molt a adonar-se que la sotragada que ha sentit a la cama esquerra es la fiblada d'un tret que li ha traspassat el tou. No sent dolor, només el pessigolleig de la sang que cau per la cama. Travessa veloç el passeig, i en passar per les voltes d'Es Podritxó, una veu li etziba, «alto, on vas?», i amb la serenor pròpia del pànic, en Miquel respon, «em retiro a casa, vaig a dormir». La nit de gola de llop es fa aliada de la seva fugida. L'engany li surt bé, i l'home l'acomiada convençut d'haver-se trobat amb un veí qualsevol, i se'n va cap a una altra banda. En arribar prop del carrer de l'Embut, nota un mig desmai i s'atura, es recolza contra la paret de les cases. Amb el mocador del coll, el suèter i la caçadora, intenta embenar la cama ferida, que ja sagna en abundància.

I és així com en Miquel Escofet i Quirch, casat amb l'Engràcia Llorens i Punsà, pare de tres fills que un dia de pànic en foren quatre, antic emigrant a Cuba i que ara feia serveis a l'Ajuntament de Cadaqués, es queda en samarreta a quarts de dotze de la nit del 6 de maig de 1937. Té la cama ferida i el terror al cor, però l'empeny l'instint de supervivència. Arrossegant la cama, mig de genollons, gira per l'estreta cantonada del carrer de l'Embut, i només fer-hi cap, sent una ràfega de trenta trets. Al cap de dos minuts, sent una nova descàrrega igual d'intensa que l'anterior. I deixant-se caure damunt dels rastells freds del carrer de l'Embut, ensangonat i abatut, pren consciència que acaben de matar tots els seus amics. La certesa que també el mataran quan el trobin li cau al damunt com si fos plom roent. Emperò, encara té força per arrossegar-se uns metres i picar la primera porta. Però les portes dels pobles de pescadors, les nits en què cavalquen les bruixes, no s'obren a ningú, i es deixa caure definitivament vençut.

No s'obren a la nit. Però a la matinada cal llevar les nanses llagosteres. I quan la porta d'en Nòrio s'obre en despuntar l'alba, en Miquel recupera una espurna d'esperança.