29 d'agost, CADAQUÉS


Obra:L'escorça dels dies (p. 187)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

29 d'agost, CADAQUÉS

 

Avui ha començat fent mal dia, però després ha anat millorant, encara que amb un vent fort de ponent. Hem anat a la platja i, malgrat el temps, ens hem banyat.

A la tarda fem una bonica excursió cap al mas Bufadors. Fa vent, però la llum és magnífica, ja una mica ataronjada, de tardor. El paisatge és net, els termes ben definits, l'horitzó retallat. Una gran nuvolada, a la Tiépolo, cap al cantó de Llançà. Canviava lentament de formes i de colors a mesura que el sol anava amagant-se: hi hem vist un lleó, un gos, una mena d'Èol bigotut, un boxador...

Els colors a aquella hora eren meravellosos. Muntanyes morades, unes altres violeta clar, violeta una mica més fosc, núvols rosats, salmó, gris, blavós, cel groc, ataronjat, verdós...

Quan ja tornàvem, aquest mateix núvol, ja tot ell gris, estava intermitentment il·luminat per llampecs a dintre seu. Tot la resta del cel era totalment neta, claríssima. Un moment, quan ja gairebé era fosc, se'ns ha presentat una imatge plena de misteri — i un xic de basarda —: sota la massa fosca i pesant de la Muntanya Negra una masia abandonada —Mas Melú— al mig d'uns erms. Les finestres obertes, negres, els murs grisos, tot respirava soledat, tristesa, abandó. Damunt la muntanya una tallada finíssima de lluna acabava de donar un no sé què de fred i tràgic a aquest paisatge. Un magnífic exemple d'aquesta poesia desolada que té, de vegades, el camp de Cadaqués.

Abans d'anar a dormir pujo al terrat. Fa una nit estrelladíssima. Milions d'estrelles en un cel totalment negre. ¿És possible que l'home sigui un accident enmig de tota aquesta immensitat? ¿Que tot sigui buit, desert, sense vida?