Quan mossèn Llàtzer va ser al defora...


Obra:Els sots feréstecs (p. 162-163)

testing image

Quan mossèn Llàtzer va ser al defora i va alçar el cap envers el cèrcol de turons i cingles que el tenien enrotllat pertot arreu, va sentir al cor un gust de fel i vinagre, com no l'havia sentit mai, ni en les hores de major dolor.

Amb aquell sol esgrogueït que il·luminava la terra amb claror tremolenca i llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblaven el reialme de l'eterna quietud al darrer dia del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumia la frisor de les arbredes, la gelada aturava el pas dels reguerols. No s'oïa ni un respir ni una alenada, ni un crit de bèstia, ni un xiu-xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si les coses del cel i de la terra estessin a punt d'esvanir-se per sempre més. Fins les pobres cases mig enrunades que s'escampaven pel sot feien un posat com si patissin, com si estessin malaltes, o potser a punt de morir. A l'Uià, els vents havien torçat la xemeneia de la cuina baixa i decantat la torratxeta de sobre el trull, i l'edifici semblava que anés de tort. A Cal Pere Mestre, l'empenta de l'aigua havia esbotzat la llenca de mur que corria de la porta al finestró del corral; i, amb aquella gran boca oberta, la casa tenia l'aire de fer el darrer badall de l'agonia. A Can Pugna, que havien hagut d'apuntalar per part de fora arrambant a les parets cairats i bigues, apareixia com un casalot coix, que de tan ranco anés amb crosses. Les tàpies corcades de Romaní, que de tan decantades ja feia anys que semblava que pesessin figues, ara s'havien desplomat un bon xic més i estaven leri-leri si van o no van de trompis rostos avall...

Mossèn Llàtzer se va passar les mans davant dels ulls per a no veure semblant desolació.

—¡Això és la mort! —deia entre si—. ¡Això és la mort que em va voltant per tots cantons! ¡Això és la mort, que em fa babarotes, que s'acosta com si em volgués tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases..., tot se mor menos jo, que, trist, me migro enyorant la pau eterna... Les cases arribaran a caure a engrunes... Mancada de xopluc, vindrà un dia en què la gent dels sots haurà de cercar refugi dins les baumes, esperant la darrera hora... Després tot se convertirà en un fossar immens, en un cementiri sense fites... i jo..., jo encara restaré vivent, com si Déu me designés per a vetllar la son dels morts...