El pare d'Aurora havia estat mariner...


Obra:Cadaqués (p. 181-182)
Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

El pare d'Aurora havia estat mariner d'un bergantí-goleta de la casa Rahola que anava als ports del sud d'Itàlia amb peix salat i carregava dogues de castanyer per a les botes de vi del país. Quan aquest tràfec s'acabà, aquell home, que entenia d'oliveres, treballà per a la casa Pont, que tenia tants d'olivars, un trull d'oli considerable — a part un salí de peix, que confità les anxoves més bones que s'han produït en tot aquest litoral i en molts d'altres. Era un home callat, resignat i d'aspecte aclaparat. A Cadaqués, hi he conegut els solitaris més recalcitrants i absoluts que la vida m'ha portat a tractar. Aquell home era d'aquesta classe. Aquell home era un solitari d'una tendresa (amagada) dolça, gairebé deliqüescent. Foren aquestes persones les que per primera vegada m'obriren els ulls i em feren comprendre — fins on les coses es poden comprendre — la tristesa assolellada i indiferent del Mediterrani—la tristesa consolidada, nerviosa o fatigada, frenètica o distreta, d'una profunditat inconscient. La mare era una dona petita, fosca, entortolligada. No callava mai. Sobre totes les coses que anaven passant, hi posava indefectiblement el seu comentari, generalment agut, de vegades tan agut que era incomprensible. Cadaqués li feia por, i, a pesar de la seva xerrameca, no es comprometia mai.

De vegades semblava que aquella persona havia d'estar adherida al grup de dones de Cadaqués que concentraven l'atenció i la crítica popular que sovint era d'una grolleria típicament mediterrània i acusadament catalana. Hi havia la Lídia Sabana, la Manelis, la senyora Maria, que escrivia les cartes per a tots els analfabets i analfabetes de Cadaqués, que eren innombrables. Aquesta persona era intel·ligent, grassa, desossada i molt personal. És una de les persones més indiferents que he conegut. Per ella, el dia o la nit, el fred o la calor, la gana o la sacietat, li eren iguals. No tenia la més lleu idea del temps, de manera que allò que escriví sant Agustí, segons el qual el temps existeix només per a les persones que hi pensen o que el volen definir —cosa que ningú no farà mai— fou la senyora Maria qui m'ho ensenyà. Quan, acabada la redacció de la carta posava el «sin más por hoy», l'analfabet es treia els deu centimets estipulats pel seu treball i els posava sobre la taula. Ara, si no li haguessin donat res, hauria estat igual. Plou? Va bé. No plou? També. En aquest sentit era la persona més moderna de Cadaqués. Els homes i les dones del nostre temps tendeixen a la uniformitat, a la mecanització. La senyora Maria era una dona totalment mecanitzada. Era una simple dinamo — petita, és clar.

Aquelles dones —i d'altres— representaven potser, les escorrialles de l'antic esperit de Cadaqués, que era frenèticament popular (molt lliure de portes endins i adulador de fora estant), crític, burleta, saturat de tota mena de supersticions i de bruixeries i, per a les persones desconeixedores dels topants del dialecte, més aviat inexplicable. Tot hi era fabulós i fantàstic. La Lidia Sabana, que començà essent una bona cuinera i acabà essent una boja d'escassa amenitat, es pensava que era la Ben Plantada. La Manelis tenia una demència fabulosa (sobretot al carrer); era un residu urbanístic dels vells carrers estrets i llòbrecs de la part alta. La senyora Maria escrivia les cartes dels altres amb una admirable facilitat i feia girar la fraseologia de l'amor com si es tractés del seu amor real. S'hi parlava amb una llibertat indescriptible. Hi havia una determinada quantitat de dones pobres que els feien la gara-gara. Se sentia parlar de bruixes a cada moment, com si fossin a la cantonada.