Després mossèn Llàtzer va parar una estona...
Fins fa ben poc, 1981, el municipi del Figueró, era conegut com Montmany de Puiggraciós. Precisament en la zona coneguda com Montmany, presidida pels cingles de Bertí, Raimon Casellas (Barcelona, 1855 — Sant Joan de les Abadesses, 1910) va situar-hi l'acció de la seva coneguda novel·la Els sots feréstecs.
Especialment a l'església de Sant Pau de Montmany, avui en estat ruïnós, és un edifici gòtico-tardà construït pels volts de 1600, on arriba mossèn Llàtzer amb l'ànsia de canviar el comportament d'aquells pagesos poc sociables i entotsolats en els sots. Al seu entorn o en l'era de la rectoria, encara avui habitada, podem llegir diferents fragments de la novel·la que hi són ambientats.
Després mossèn Llàtzer va parar una estona i, traient el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada es desvetllava. Mes... tot era silenci i soledat. Les darreres clapes d'ombra s'escorrien pels avencs, fent lloc a les primeres llenques de boira matinal que anaven teixint-se per les pinedes o esfilagarsant-se per l'espai. Però d'ànimes viventes... res. Ni sombra ni rastre. Allavores va pensar el rector que calia redoblar el fervor i el crit de les campanes, i es va posar a repicar alhora amb els dos batalls. Va ser una cridòria desesperada per a fer venir a les ànimes a la vida eterna. ¡Nong! ¡Nong! ¡Nong! ¡Ning, ning, ning! ¡Nong, nong! ¡Ning, ning!
Però, com que, a pesar dels tocs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasibé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat i tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tocs mandrosos, cançoners: ¡Nang... nang... nang!... I aquell prec acompassat va ser el que va obrar el miracle...
Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n'anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.
