Un matí la tieta entrà a la meva cambra...


Municipi:Cadaqués
Comarca:Alt Empordà

testing image

Un matí la tieta entrà a la meva cambra i plena de temença em digué:

-No t'espantis, però fa tan mal temps que hauries de llevar-te.

De moment no vaig entendre bé el veritable significat d'aquestes paraules, però tot seguit un tro féu trontollar les parets de casa i el meu germà ens cridà des del taller que hi anéssim. En aquell moment un terratrèmol semblà que partia la terra i ho abassegava tot. El dia apuntava amb color de fang, i mar i cel eren espessos, foscos com el llot, mentre la natura udolava. La nostra caseta amb nosaltres tremolant a dins -menys el pare, que era a Figueres- restava envoltada d'aigua. El torrent del costat baixava rabent i arrossegava arbres, parets i també la nostra barca que, com una guspira blanca, veiérem lluir un instant enduta per l'aigua espessa i negra per a desaparèixer en el mar entre les onades que s'alçaven i es cargolaven rebotant contra les parets de casa i cobrint-la de regalims de fang. El dia avançava, però el sol no aconseguia aclarir un cel que, com el mar, tenia color d'argila. Els llamps guspirejaven ací i allà i l'udol dels trons retrunyia sense parar amb una remor fúnebre, inacabable, enervant, esgotadora. De sobte el torrent baixà amb mes força ple de troncs d'arbre i branques esqueixades i esbotzà la murada del pati que hi havia al costat de casa. La tieta, tement una desgràcia, però sense perdre la serenitat perquè no ens espantéssim encara més, ens digué que havíem de deixar la casa per a refugiar-nos en la dels únics veïns amb qui podíem comunicar-nos.

En Salvador, embolcallant l'àvia amb un mantell negre, l'agafà en braços i obrint la porta d'entrada eixí, tot afrontant l'horrible tempestat. El vent no el deixava avançar i el pes de l'àvia li feia el pas dificultós. L'aigua baixava en forma de cascada pel caminet que conduïa a la casa dels veïns i li rebotia a l'alçada dels genolls. Els llamps fulguraven i els trons cruixien com si materialment esbardellessin les muntanyes, mentre el cel, com una massa de plom, s'espesseïa cada vegada més. Els pocs metres que calia recórrer per a arribar a casa dels nostres veïns se'ns feren interminables. En arribar-hi pensàrem que el torrent ja devia haver enderrocat part de la casa que acabàvem d'abandonar. Aquest pressentiment, sortosament, no es féu realitat.