L'Exposició Universal (fragment)

L'Exposició Universal (fragment)

II

Lo segle dona un tomb, i Barcelona

se desvetllà amazona,

i al veure aqueixa mola davant seu,

li dóna un cop de peu.

Los que li feren guerra

se deien ells amb ells: —Què hi farà allí? —

Ella enfeinada va aplanant la terra,

la rega amb son suor i en fa un jardí:

ne fa un jardí on soterra

sos immensos oprobis i dolors;

aquells murs que li feren de cilici,

sos grillons i improperis,

la torre del suplici,

tot ho cobreix amb un mantell de flors.

Aprés, tot arborant llorers i palmes,

convida allí mateix tots los realmes,

de les arts i les lletres a universal torneig.

La cort d'Espanya es féu barcelonina,

i els pobles tots vingueren al corteig

d'on era Barcelona la regina.

Veient que aterra aquells fortins encara,

sos enemics se diuen uns als altres:

—¿No ens tirarà a la cara

del castell maleït les pedres a nosaltres? —

Oidà! D'aqueixes pedres Barcino en fa un palau,

i en ell un paranimfe,

aon amb tots els pobles de la terra,

en aquell lloc, ludibri de la guerra,

celebra la gran festa de la pau.