L'Exposició Universal (fragment)


L'Exposició Universal (fragment)
II
Lo segle dona un tomb, i Barcelona
se desvetllà amazona,
i al veure aqueixa mola davant seu,
li dóna un cop de peu.
Los que li feren guerra
se deien ells amb ells: —Què hi farà allí? —
Ella enfeinada va aplanant la terra,
la rega amb son suor i en fa un jardí:
ne fa un jardí on soterra
sos immensos oprobis i dolors;
aquells murs que li feren de cilici,
sos grillons i improperis,
la torre del suplici,
tot ho cobreix amb un mantell de flors.
Aprés, tot arborant llorers i palmes,
convida allí mateix tots los realmes,
de les arts i les lletres a universal torneig.
La cort d'Espanya es féu barcelonina,
i els pobles tots vingueren al corteig
d'on era Barcelona la regina.
Veient que aterra aquells fortins encara,
sos enemics se diuen uns als altres:
—¿No ens tirarà a la cara
del castell maleït les pedres a nosaltres? —
Oidà! D'aqueixes pedres Barcino en fa un palau,
i en ell un paranimfe,
aon amb tots els pobles de la terra,
en aquell lloc, ludibri de la guerra,
celebra la gran festa de la pau.