A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)


A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)
D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,
i a son màgic accent enrere van,
dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,
vegent que arriba ja el del temporal,
i de bona arribada ja sentint
en sos avenços rastrejar lo llamp.
En Casanova és, que feia estona
vetllava on l'estranger donàs de cap,
d'una rua de frares i de nobles
patricis per rebatre-s'hi al davant.
Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!
fer, esbalaïdor, desesperat,
envestí als de Berwick! Ses llambregades
de la tigressa semblen, que en son cau,
on son cadell endormiscat reposa,
una rua de llops ha vist entrar.
I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.
d'estendre i escapçar assedegat,
ja fins pel puny negrenca sang degota
ja cruix, ossos i ferro rosegant,
podent ja sobre el fort un altre alçar-ne
d'armes i de cadavres capolats!
Però si deu n'aterra, cent n'arriben
amb cent i cent de més valents detràs
que els empenyen amunt, com unes a altres
s'empenyen les onades de la mar.
Mes, ell a més perill més s'encoratja
a on ne veu més gruixa allà el rebat,
així parlant als seus: «Morir és viure.
¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,
quan ferint-lo de mort brusenta bala
maleïda de Déu!, en terra cau.
Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure
los ulls, al fer-ne lo darrer badall,
va sentir lo soroll de la cadena
que sa ciutat aimada arrossegà,
d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,
i de Villarroel amb l'últim ai!
envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs
morien per la pàtria llibertat!