A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)

A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)

D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,

i a son màgic accent enrere van,

dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,

vegent que arriba ja el del temporal,

i de bona arribada ja sentint

en sos avenços rastrejar lo llamp.

En Casanova és, que feia estona

vetllava on l'estranger donàs de cap,

d'una rua de frares i de nobles

patricis per rebatre-s'hi al davant.

Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!

fer, esbalaïdor, desesperat,

envestí als de Berwick! Ses llambregades

de la tigressa semblen, que en son cau,

on son cadell endormiscat reposa,

una rua de llops ha vist entrar.

I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.

d'estendre i escapçar assedegat,

ja fins pel puny negrenca sang degota

ja cruix, ossos i ferro rosegant,

podent ja sobre el fort un altre alçar-ne

d'armes i de cadavres capolats!

Però si deu n'aterra, cent n'arriben

amb cent i cent de més valents detràs

que els empenyen amunt, com unes a altres

s'empenyen les onades de la mar.

Mes, ell a més perill més s'encoratja

a on ne veu més gruixa allà el rebat,

així parlant als seus: «Morir és viure.

¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,

quan ferint-lo de mort brusenta bala

maleïda de Déu!, en terra cau.

Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure

los ulls, al fer-ne lo darrer badall,

va sentir lo soroll de la cadena

que sa ciutat aimada arrossegà,

d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,

i de Villarroel amb l'últim ai!

envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs

morien per la pàtria llibertat!