testing image

Al costat de casa, hi vivia la senyoreta Enriqueta Ramon, una vella soltera petita i grassoneta, encabida dins una cotilla enrevessada, vermella de cara malgrat la distinció dels seus sentiments, rematada per un pentinat molt alt. L'hort de la senyora Enriqueta—que no era un hort, sinó un jardinet, car no entrava en els seus projectes fer cap concessió a l'ordinària vulgaritat — es comunicava amb el nostre pel brancal del pou, que era comú a les dues cases. La meva mare em solia portar al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta — segons m'han contat — em feia festes des de l'altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que passar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l'abisme del pou, als seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ésser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era el qui més perillava, per raons de franca obvietat. No és pas que, de tot això, en tingués consciència en el moment que passava. He arribat a suposar que feien aquests desplaçaments per habituar-me a les emocions i als perills de la vida, que són tan considerables. Però ara, ja adult, quan penso en tot això em ve pell de gallina i em confirma en la idea de la immesurable insensatesa humana