testing image

12 d'abril. —El meu pare, que em veu donar voltes a l'entorn dels llibres de text, m'invita a pujar a les golfes de la casa.

— Hi estaràs bé — em diu —. Si vols treballar una estona, ningú no t'amoïnarà...

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l'ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d'andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la pre­sència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s'obren davant d'un terrat acarat a migdia. Des d'aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer de capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a ju­gar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de «Las Noticias». Cerco, entre els fòtils tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d'un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L'ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.