—Au, anem, home.


Obra:Dies verges (p. 175-177)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

—Au, anem, home. Estarem millor que aquí fora, amb aquesta humitat. Tinc una habitació molt assolellada. —I, a cau d'orella: —Miqueló, la primera vegada, oi? Vine, t'asseguro que no te'n penediràs...

I l'empenyia cap a l'escala.

Aquesta paraula el remogué; pels seus ulls passà una lluïssor violenta. Sense amollar el braç d'ella:

—Que no me'n... Què t'has cregut de mi? Et deus pensar que he vingut aquí per ganes de tu, per a enfangar-me en la teva vergonya, en el podriment dels teus pecats. Qui et penses que sóc jo, doncs?

El menyspreu la féu botre: —I doncs, deixa'm anar. Que t'he cridat jo, mocós? T'haguessis quedat a caseta, a passar el rosari i emprovar-te sotanes, en comptes de venir aquí a armar gresca. Qui t'hi demana, aquí? Al capdavall, què: perquè faig aquest ofici? Jo m'ho cuino i jo m'ho menjo. I em prova d'allò més. A tu què t'hi va ni què t'hi ve del que jo faig?

—I si jo avisés el teu oncle?

—Avisa qui vulguis, però deixa'm. El meu oncle! Oh, sí, ell faria, desfaria. És de molt bon dir... Més li valdria vigilar dins de casa. A ella les coses li haguessin anat com a mi!

—Dins de casa..., què vols dir amb això?

—Que jo també en tenia, de promès, com la mosca morta de la cosina. Sí, de la Caterina parlo, encara que tu n'estiguessis enamorat com un ximple. Aquella també festejava...

—A què ve això ara? Deixa-la estar a ella; què pagaries per haver-t'hi assemblat mai en res!

—També s'hi hauria pogut trobar ella, en aquest ball. I qui sap encara...

—Calla, et dic, no te l'has de posar a la boca per res, el seu nom!

—Ara veges! El seu nom! Tant de fang és ella com jo. A soles amb el xicot la voldria veure jo, la santa!

Miquel ja no sentí res més. El despit de veure escarnit el seu afecte, l'insult a la noia que per a ell ho representava tot... Un núvol roig el cegà i el va rebotre damunt la mossa, amb el puny clos.

—Porca!

En apartar-se, ella relliscà i caigueren l'un damunt de l'altre, en l'empedrat llefiscós. Una rauxa rabiosa l'empenyia: en plena boca, als ulls, a les galtes, li etzibà el puny oradament, amb ferocitat.

—Porca, més que porca! Té, d'una vegada!

L'escena s'havia produït ràpidament. En la nit tot callava, llevat de les veus sordes dels contendents... Un moment, va semblar-li que al seu entorn tot naufragava en una maror de sang. Li pegava a tot arreu on abastava, al pit i a la cara, delirant; el seu puny s'alçava per recaure feixugament, amb un ritme frenètic, sense que ell pogués evitar-ho, com si una força incoercible li governés els braços i administrés el càstig a través d'ell. La noia jeia esmaperduda, el rostre de costat: ni intentava de descloure els llavis per a reclamar auxili contra aquella boja escomesa. Només un bleix ronc li somovia el bust. Tenia la cara crispada en una sorpresa dolorosa, de la boca li emergia un tènue filet de sang.