Un cop a Barcelona, el 12 de gener de 1971...


Indret:Jefatura
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Un cop a Barcelona, el 12 de gener de 1971, em vaig pre­sentar a la prefectura dient en català: «Vostès m'han citat, jo vinc a respondre». El funcionari que em prenia declaració em va dir que li parlés «en la lengua oficial». Jo li vaig res­pondre que com a català tenia dret a parlar en la llengua del meu poble. Va cridar l'oficial Peña, que va insistir-hi, i jo li vaig repetir la meva posició. Llavors Peña anava dictant en espanyol la meva declaració a un subaltern, el qual es va indignar tant que se li inflaven les venes del coll, es tornava roig de fúria i anava dient: «Si será cabrón, si será hijo de puta, le voy a romper la cabeza...». Peña aguantava perquè tenia ordres de no exercir violència, però al final, quan vaig dir que si no era en català no signava la declaració, va estripar el paper i em va dur davant l'inspector Vicente Creix. Li vaig repetir el meu argument. Ell va afirmar: «Soy Creix». Jo vaig contestar-li: «sí, ja el conec». Creix em va enviar immediatament al calabós del soterrani de Via Laietana.

Els dies 13 i 14 vaig continuar-hi i vaig ser sotmès a interrogatoris diversos. Em va cridar, per exemple, un policia d'aquells que fan de «bo»: «Vostè és un home gran, vostè perdrà la salut, s'ho pot passar malament...». I aleshores es va establir un diàleg tranquil, jo en català i el policia en espanyol. Fins que, enfadat, en un moment donat, sobtadament, em va engegar: «hombre, usted no tiene en cuenta el derecho de con­quista». Jo li vaig respondre: «No, per això sóc aquí: val la pena que hi sigui, per a poder dir que vosaltres m'heu dit que no tengo en cuenta el derecho de conquista». Aquí es va acabar la conversa i l'interrogatori d'aquest policia.

Va venir a visitar-me el director del Col·legi de Doctors i Llicenciats, que aleshores era Ramon Fuster i Rabés. Davant de Creix i al seu despatx em va saludar afectuosament i em va donar alguns diners. Va poder comprovar que mantenia la posició molt bé i que estava molt sencer. Això va ser important, perquè a casa meva no sabien res de mi ja que esta­va totalment isolat. L'única comunicació amb el món extern fou aquesta amb el degà del Col·legi, davant de Creix, mentre aquest repetia: «Usted es un tozudo, usted no saldrá de aquí...». Jo li replicava: «Tinc un dret i l'haig de defensar».