Can Prat és una de les cases pairals més notables de la vila...



testing image

Can Prat és una de les cases pairals més notables de la vila. L'any 1870 hi va néixer el gran patriota Enric Prat de la Riba, i hi expirà el 1917, després d'una intensa i massa curta vida consagrada a la política catalana amb una perseverança, intel·ligència i clara visió que arborà l'ànima dels ciutadans barcelonins i d'un nombre immens de catalans. Darrera el polític hi havia un gran pensador, amb dots d'escriptor i facultats que li haurien permès de dur a terme una labor crítico-filosòfica molt elevada. Sacrificà els èxits personals a l'èxit ulterior de l'obra que dirigia, envoltant-se dels homes que havien d'ésser útils a la causa catalana i per a aquests eren els èxits circumstancials. A partir de l'any 1907 ocupà la presidència de la Diputació provincial de Barcelona, i en aquest càrrec va ésser confirmat en totes les renovacions, i des del 1913 en la de la Mancomunitat Catalana. Les institucions creades per ell han influït poderosament en la cultura de la nostra terra. Era, en resum, una intel·ligència puixant i un gran organitzador. Són molts els escrits seus escampats en diverses publicacions, entre els quals infinitat d'ordre jurídic, però els més abundosos són aquells en els quals defensava els interessos de Catalunya que, de petit, d'adolescent, de jove i fins a la seva mort, eren talment l'expressió personificada en ell, arrelada en ell, de la vigoria natural del seu poble nadiu. Morí a la seva casa pairal d'un mal contra el qual els aires de Castellterçol poc podien fer i dels quals la seva tasca ingent li va permetre de gaudir a penes. El trasllat de les seves despulles a Barcelona i llur enterrament van constituir una de les més grans manifestacions col·lectives registrades a casa nostra.

Es parlà d'erigir-li un monument a Castellterçol. Fins i tot es nomenà, a tal efecte, una comissió que un dia hi anà per tal d'assenyalar un lloc per al seu emplaçament. El Canuto va veure arribar els membres que la componien. El Canuto era un dels homes més populars de la vila. Es deia Cebrià Calvet. El renom li venia del seu pare, un traginer de molta anomenada establert a Barcelona. L'envià a Castellterçol un dia de l'any 1873 amb un carregament, i a l'hostal s'enamorà d'una noia, amb la qual es casà. Després va establir-se pel seu compte a la capital, treballà amb energia i vivesa excepcional en el ram dels transports, i quan es decidí a fixar la seva residència al poble de la seva muller, la seva situació era més que brillant. Estrenu, amb do de gents i incapaç de restar amb els braços encreuats, va ésser un dels principals fautors de l'estiueig a Castellterçol. Va fer construir cases per als forasters i contribuí a la realització d'obres i empreses d'interès local, entre les quals la mecanització del transport de viatgers, establint una línia d'automòbils de Caldes a la vila, trajecte que durant molts anys s'havia fet en diligència.

Doncs, com que el Canuto, ja vell, passava moltes hores assegut en un banc del brancal de la fonda del peu de la carretera, des d'on observava els entrants i sortints del poble, sorprès de veure arribar aquell grup de barcelonins, s'atansà a un d'ells i indagà:

—S'ha mort algun peix gros?

—No, venim pel monument que s'ha d'aixecar en memòria de Prat de la Riba.

—Bona idea, a fe de Déu, però ja sé com van aquestes coses. Primer hi veureu el meu, de monument.

Al cap de pocs dies baixà a Barcelona, s'entrevistà amb un tallista de pedra, posà al seu davant tantes vegades com va caldre i sense perdre la paciència, i finalment, l'any 1919, hom ja podia veure, a l'entrada de la vila, la seva estàtua de marbre i de mida natural damunt un sòcol. Sembla que l'Ajuntament s'havia oposat que l'erigissin al mig de la plaça Major, però no van poder oposar-se que es fes en el terreny de davant la fonda perquè aquest terreny era de la seva propietat, i ell, a casa seva, podia fer el que més li abellís. El bo del cas va ésser que s'entestà que el seu monument fos beneït, cosa a la qual el rector es negà, car hauria significat celebrar en públic una cerimònia que l'autoritat tampoc no hauria tolerat. El Canuto, però, no es desanimà, i la benedicció es va fer de darrera la persiana closa d'una finestra amb tribuna de casa seva. I durant els anys que li van quedar de vida, mig ajagut en el banc del brancal de la fonda va poder-se contemplar convertit en pedra com el Comanador don Gonzalo de Ulloa.

I el monument a Enric Prat de la Riba, el més il·lustre fill de Castellterçol, no passà de simple projecte.