Els fulls eren redactats, com era lògic...


Obra:Memòries d'un segle d'or (p. 93-94)
Indret:Jefatura
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els fulls eren redactats, com era lògic, en l'idioma entenedor per a la flota visitant i festejada a l'òpera. El pitjor era el contingut: quatre frases sentencioses que per a ells ens delataven (catalanistes, demòcrates, antifranquistes i els veritables amics dels Estats Units). Havíem projectat l'operació en un parell o tres de reunions. La idea no venia de cap partit polític definit, representava un capteniment de la nova generació universitària, en contacte amb els més grans, com Josep M. Ainaud i jo mateix. La meva redacció fou aprovada. La policia no va saber de moment per on havia d'anar, fins que Pedro Polo y Borreguero va donar ordre als Creix d'aclarir-ho a través meu. Em coneixia d'Ariel i em seguia la petja. A la comissaria (a Via Laietana, com dèiem), amb mi es van portar bé, tenint present la seva ben adquirida fama de «fer cantar». Ens van entaforar en calabossos diferents i confortablement sols, almenys jo. En Jordi va ser descartat aviat, però no el van deixar anar fins dilluns, com a mi. No sé si era un divendres o un dissabte. Cap al vespre em van venir a buscar i no em van portar al despatx d'en Polo, com jo esperava i hauria preferit, sinó a una cambra on hi havia només una cadira i una tauleta amb una màquina d'escriure. Tot a punt. Tots dos drets i jo assegut d'esquena. El germà gran feia de bo i de tant en tant aturava el devessall d'insults i d'amenaces del seu germanet. Prometia la llibertat immediata si jo evitava, dient un nom — el de l'impressor, per exemple—, que en Polo se n'assabentés. Com que vaig negar que tingués cap notícia d'aquella ximpleria, em van tornar a empentes al soterrani.

En aquests casos, haig de confessar que la meva timidesa es transformava en una mena de fredor glacial. Era al calabós i només pensava en altres coses. Tenia ben clar que no diria res i que, si no em posaven en una situació impossible, no se'n sortirien. Em moria de ganes de rebre notícies de casa, que van arribar per mitjà de menjar i d'alguna comunicació indirecta. A la fi, em van tornar a portar a dalt, aquesta vegada amb unes maneres un pèl més dures, però també mirant de trobar una solució perquè no hi hagués d'intervenir el seu cap. Va durar ben bé dues hores el joc, parlant-me d'altres persones, preguntant-me si hi havia aquest o l'altre, i jo responia que no ho podia saber, que no hi tenia cap relació.

Finalment, em va venir una idea. Vaig demanar si em deixarien veure un d'aquests papers que buscaven. Allò podia haver acabat amb un clatellot, com a mínim, però no va ser així. Llavors ja vaig saber que guanyaria la partida. Un d'ells dos, no sé quin perquè no els veia, es va treure un paper de la butxaca, desmanegat, i me'l va passar. El vaig llegir a poc a poc, amb la intenció de demostrar que era la primera vegada que el veia, i els el vaig tornar dient-los que allò de l'incident de la flota americana no servia, perquè allò no era anglès, i que a mi no m'afectava perquè no l'havia estudiada, aquella llengua: allò era americà. Vaig afegir que mai un anglès escriuria aquelles coses d'aquella manera, que havia de ser obra d'algú que conegués bé aquesta altra forma d'idioma. S'ho van empassar.