La màquina d'escriure era atrotinada.


Obra:Va ploure tot el dia (p. 147)
Indret:Jefatura
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La màquina  d'escriure era atrotinada. Els mobles del despatx, desgavellats i bruts. El sostre, pelat. Les parets, tacades de fum de tabac ros i negre: les portes de gol­fos mancats de greix, els radiadors galdosos. Només el personal era nou, però, malgrat la seva joventut física encaixaven estranyament en aquell marc anacrònic.

Jo me'ls mirava mentre el mecanògraf copiava, mandrosament, les paraules que li dictava 1'interrogador. Me'ls mirava i em preguntava mentalment quin era l'origen social d'aquells joves; quina circumstància els havia dut a la BPS; quins sentiments; quina vocació; quina ambició. Tots eren joves i no podien haver participat en els procediments emprats anys enrere contra homes i do­nes que jo coneixia, que jo estimava, que jo admirava; que eren, intrínsecament, part de mi mateixa. [...]

Semblaven llegir quelcom: un document, un tebeo o un diari. Però no llegien. Què hi feien, allí, si amb un parell de funcionaris n'hi havia prou. amb l'entrada freqüent del jefe? Escoltaven. Aprenien la tècnica de l'interrogatori benigne. Eren aprenents. No em van mirar mai: només escoltaven. De vegades una pregunta o una resposta els feia treure els ulls de la lectura i es miraven entre ells, un llenguatge que deuen tenir convingut, xifrat, estudiat en algun manual confidencial. Què es deien, els aprenents de botxí? M'hagués agradat tant saber-ho...