Vaig mirar el meu rellotge de polsera...


Obra:Va ploure tot el dia (p. 116-118)
Indret:Jefatura
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Vaig mirar el meu rellotge de polsera i eren les quatre. Un enrenou de passos, claus i crits, anuncià la sortida d'una colla de les cel·les del fons. No era sortida al carrer sinó a la Model. Un guarda els va fer esperar al passadís, un al costat de l'altre, per a llegir el nom de ca­da un. La fila era llarga i jo, dreta i agafada als ferros de la porta, podia veure'n de prop sis o set. La llista es cridava per un sistema que jo no coneixia. Un nom i un cognom, i l'interessat o l'afectat afegia el segon cognom. Per exemple: l'home de l'uniforme cridava: «Juan Perelló»... i el Perelló contestava: «García». I així, un darrera l'altre. Què havien fet? ¿Una ràtzia entre drogoaddictes? Me'ls mirava intensament, tractant de reconèixer, de detectar, d'identificar el delicte pel posat, per la roba, per les mans, pels ulls dels detinguts. Gairebé tots eren joves, joveníssims. I de bell nou m'entrava aquella desolació, aquella pietat i aquella impotència que em produeixen els joves d'ara si no els veig treballant, o manifestant, o ballant sardanes. No hi ha res més edificant que una colla de joves ballant sardanes. Els meus fills se'n riuen, quan els ho dic. Ho troben absolutament desplaçat; ho atribueixen al meu catalanisme tronat. Però no ho entenen. La meva joia no té cap relació amb el ca­talanisme. Veure una colla de joves agafats per les mans, nets, drets, àgils, solemnes, ballant a la llum del dia, al carrer, a la plaça, amatents al pas, al ritme col·lectiu; or­gullosos d'un salt ben fet, d'una sincronització perfec­ta en el moviment del genoll o de la mà... m'enforteix. Em desmoralitzen i em desgavellen l'ànima els balls de joves que de vegades hem de veure al cine. Potser ells hi frueixen. No m'agrada veure-ho. Que ballin i que en frueixin, però jo no hi crec, en el seu goig! Em fan patir.

Aquells nois arrimats a la paret del calabós mentre el guàrdia cridava llurs noms, em feien sofrir. Drogats? Lladres de cotxes? Saltejadors de Bancs? En tot cas no podien ésser manifestants. Tindrien l'esguard agressiu. Aquells el tenien poruc i vençut.

Quantes hores havien esperat a la cel·la abans d'ésser traslladats a la Model? En tot cas hi havien dormit, puix que els ulls, la roba arrugada, el cabell, llarg o curt, però embolicat, ho traslluïa. Me'ls mirava de tal manera que ells se'n van adonar, del meu interès excessiu. No semblaven empipats perquè ni els mirava amb hostilitat ni amb paternalisme. M'interessaven i ells copsaven l'interès. Un interès exclusivament humà, de mare de família, però no pas d'una mare de família escandalitzada. Tam­bé degueren copsar-ho. M'ho deien amb l'esguard pansit, infinitament trist. M'hagués agradat veure-hi l'agressivitat dels enrabiats del maig. Jo els havia vist, els enrabiats del maig francès i universal. No l'oblidaré mai, aquella dèria de veritat i de puresa enmig del desori, el caos i la brutícia de la Sorbone.