23 de novembre de 1948


Indret:Jefatura
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

23 de novembre de 1948

 

Aquest matí, a les onze, he anat a la Via Laietana, a la Jefatura de policia, he demanat per don Pedro Polo, comissari cap de la Brigada social —i política—, i li he fet passar una targeta. Quan en vaig parlar a en Roda i Ventura, no li vaig dir ni poc ni molt el motiu de la visita que mig havia pensat de fer. En Polo no m'ha fet esperar gaire. És baix i prim, i té una cara de cigró, petita i arrugada, com de funcionari castellà dibuixat per un caricaturista del segle passat. Ha mirat la targeta i, amb una expressió enigmàtica, com si mai no hagués sentit parlar de mi —¿li ha advertit alguna cosa, en Roda?—, m'ha dit, només:

«¿Qué desea?» Sense preàmbuls, li he dit que la policia fa recer­ques sobre Miramar, i que jo en sóc el cap de colla: «¿Y eso, qué es?» Li ho he presentat com una «penya», on fem lectures, converses, excursions, ball —no es pas fals!— i ho he anat reduint al mínim possible. I quan he vist en la seva cara els símptomes d'un somriure sarcàstic, com per fer-me entendre que no es deixaria enredar, he dit, amb la major innocència possible: «Pero, claro, esto sí, catalanista...» El somriure d'ell ha canviat de color; s'ha fet divertit i, d'alguna manera, cordial. Com si em volgués dir que amb mi podríem parlar. De fet, tinc prou experiència per saber que molts policies, acostumats a què tothom els tracti com si fossin el papu, solen agrair que els vagis a trobar amb confiança o, si més no, sense por i com uns funcionaris normals. Però, a més, m'he adonat que tractava amb un home intel·ligent i que coneix bé el país. Hem parlat, amb una considerable franquesa, prop d'una hora i mitja. Sabia bastants coses de mi; entre altres, que he anat a les reunions del famós «Consell...» a can Pous i Pagès —per cert si no m'erro, només sap que hi anés a partir del moment que hi van començar a anar aquells suposats representants de la CNT—, i ha acceptat que li digués que vaig deixar d'anar-hi —fa temps que no hi vaig— perquè em vaig adonar que tot allò només era xerrameca i jo tinc altra feina. Com que sé que coneix bé la Barcelona dels temps anteriors a la guerra —hi era des dels anys vint-i-tants, i s'hi va quedar en temps de la Generalitat, si bé situat a l'oficina de passaports del Carrer Ample—, en un moment donat, li he dit que ell sap perfectament que, a Catalunya, el catalanisme pot ser vist com una força d'ordre. M'ho ha acceptat. Li he precisat, en els aspectes que era possi­ble, el que fem a Miramar: no pretenc haver-lo enganyat en els altres aspectes, però ha entès que no li produiríem problemes d'ordre públic. De fet, hem quedat amics. M'ha dit que, si passava alguna cosa, Panes a veure. I aleshores ha cridat un dels seus segons i, davant meu, li ha donat l'ordre que, si en alguna ocasió volen alguna cosa de mi, no em citin per anar-hi, sinó que em demanin hora per telèfon i em vinguin a veure al despatx. Després s'ha alçat i m'ha acompanyat fins a la porta... Bé, em fa l'efecte que la gestió ha estat útil. N'estic content.