La gran muralla (Fragment)


Obra:T'estimo si he begut (p. 45-47)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La gran muralla (Fragment)

 

Passegem. Ell va una mica coix perquè es va tor­çar el turmell jugant a futbol. És d'aquest estil d'home que juga a futbol amb amics del barri: amics que fan de carter o de mecànic. Pel camí m'ensenya tot de coses: una plaça que va ser bombardejada durant la Guerra Civil o un balcó on es conserva la rajoleta dis­tintiva d'un gremi. Em noto la mateixa coïssor als ulls que quan bec aigua amb gas. L'estimo. Vull passar-me la vida sent la seva musa i no sopant mai més.

—Si et ve de gust, t'ensenyo la muralla romana — em diu. I, entusiasmada, crido que sí, que sí! Coixegem cap a la Via Laietana. De camí veiem façanes singulars i tombes de patricis. Me'l menjaria a petons allà mateix. Em noto a punt de neu. Aquest cop, si em quedo embarassada, no penso avortar.

—Mira!— I assenyala un carreró costerut que mor en una mena de mur ple de grafits.

Procuro no comprometre'm. Mostro una cara interessada però neutra. De moment no sé què coi m'està ensenyant.

—Això és un fragment de la muralla—m'explica. I, de sobte, es posa a fer alegrois. Crida perquè ha vist un amic. Un amic que, com no passa enlloc més del món, també s'està delectant amb la muralla. S'insulten a crits, de broma, i amb l'accent xava més exagerat que mai:

—Mamonàs!

—Datpelsac!

—Cabró!

—Però, ¿què collons fots aquí?

L'última frase, que la pronuncia ell, sona així: «Pa­ró, ¿ca cuions fots an aquí?»

En Dat va de bracet amb una noia que conec de vista perquè estudiava a la meva facultat (em sembla recordar que es diu Penélope Picó i que és burra). No em sona, en canvi, que ell m'hagi fet de profe. Me'n recordaria, perquè no està malament del tot, i perquè també va coix, com si fos una qüestió generacional. La Penélope em saluda amb tot de compliments. Por­ta mitges de ratlles vermelles, marró fosc, marró clar, marró fosc i verdes, sabates de sivella i un barret de feltre negre. Va vestida segons la idea que ella mateixa deu tenir del que és «una bruixeta». Segur que li diuen que ho sembla, una bruixeta. Ens fem petons i diem «quina casualitat» mentre els dos homes s'aparten per enraonar. Es nota que l'un li pregunta a l'altre qui sóc, i sí ja se m'ha tirat. (No hi ha res que em posi més calenta.) De mica en mica, recordo coses de la tal Penélope: que va deixar penjat el tercer perquè era anorèxica i faltava sempre a classe.

—Que fort —exclama mentre es fa una trena—. Nosaltres ja havíem renunciat a presentar-li dones, al Joan.

De seguida, tot i que gairebé no ens coneixem, se m'agafa de bracet (es d'aquestes que troben important tot això del contacte físic) i em resumeix la seva trista història d'amor amb en Dat pel sac. La noia va fer les pràctiques al suplement d'esports del diari on ell treballa. Primer només sentia admiració per ell, però aviat l'admiració es va transformar en un altre sentiment més profund. Va haver de patir la incomprensió de tothom —el diari es tan masclista i conser­vador— pel fet de tenir relacions amb aquell escriptor (és escriptor) casat i operat del menisc (raó per la qual va coix).