Aquest vespre, a les set...


Obra:Un estiu (p. 89-91)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Aquest vespre, a les set, se celebra el funeral pel Jaume Vallcorba a l'església dels Sants Just i Pastor. Com que tinc prou temps, baixo a peu un trajecte llarg, badant una mica pel barri antic perquè no vull arribar massa d'hora i m'acosto a veure el nou fotomosaic mural del petó, del fotògraf Joan Fontcuberta, que no fa gaire han instal·lat a la plaça d'Isidre Nonell. Quan arribo a la plaça de Sant Just, però, l'església ja és molt plena, no hi ha lloc per seure i m'he d'obrir pas per situar-me a peu dret en un lateral. En el quart d'hora que falta perquè comenci la cerimònia, la nau, els laterals, l'entrada s'omplen de gom a gom. El Jaume ho va deixar tot disposat: pompa i cerimònia fins a l'últim moment. Missa de corpore insepulto, amb set capellans, cor (el Jaume va triar les músiques), comunió, parlaments (curts, cal dir-ho). Tot plegat amb una xafogor inclement i setanta-cinc minuts de durada. Tot en català, això sí. Hi ha la família, escriptors de la casa, molts editors, els treballadors de l'editorial, amics de diverses etapes de la seva vida, alguna autoritat (el conseller Ferran Mascarell, César Antonio Molina, que va ser ministre de Cultura socialista i que deu haver baixat de la Costa Brava -és casat amb una catalana i crec que hi estiueja-), etcètera.

La pompa de l'Església catòlica es recolza en aquesta seva llarga tradició i ho fa molt bé, però els continguts -hi penso aquí, suant, a peu dret- m'indignen, no puc fer-hi més: tots els textos litúrgics parteixen del fet de creure's en possessió de la veritat, mai ni una mica de dubte, ni un punt de vacil·lació... I el seu déu misericordiós i amable es dedica, al final de la vida dels humans, a una feina ben senzilla: destriar les ànimes dels morts en dos grups: bons i dolents, com qui en una granja determina el sexe dels pollets. Per als uns el cel etern, per als altres el foc també etern. Quina hipocresia! Encara m'astora com la gent és capaç de combregar -mai més ben dit- amb aquestes rodes de molí. Avui, davant de la parafernàlia ostentosa de la litúrgia, no em puc estar de pensar, amb disgust profund, que aquesta haughtiness de moltes religions és un dels grans corcs de la humanitat; no m'estranya que es cremessin i que encara es cremin esglésies. Els incendiaris són uns animalots, sens dubte, però comprenc que sovint l'arrogància malaltissa d'estar en possessió de la veritat els deu burxar fins a exasperar-los.

M'esforço a esbandir aquests pensaments perquè tot plegat té poc a veure amb aquesta cerimònia, a la qual el Jaume ens ha congriat perquè presenciem el seu últim excés de perfecció: amb l'última part del Rèquiem de Fauré o el seguici de capellans entrant a l'església al punt exacte que tocaven les campanes de les set. La mort s'encarrega d'igualar-nos, no hi ha dubte i, en certa manera, també fa la perfecció inútil. Més que mai, el meu agnosticisme barroc em té tenallat.

Els dos moments per a mi més emotius: les paraules brevíssimes de la Sandra recordant-nos una frase que, segons ha dit, el Jaume li repetia en italià aquests darrers dies: «Vivere la vitta, allegria e felicità» (aquest contagi de les ganes de viure que ell sempre havia tingut) i les abraçades, ja més tard, a fora, a la plaça, dels treballadors de l'editorial a la Sandra (de sobte possiblement s'han adonat, del més important al més secundari, que han estat partícips d'una experiència editorial i intel·lectual irrepetible).