Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots...
Ramon Garriga (Vic, 1876 — Samalús, 1968) va ser ordenat sacerdot el 1901. El 1915, després de passar per la parròquia de Cerdanyola del Vallès, decidí retirar-se a Samalús. Des de llavors fou conegut com l'Ermità de Samalús. Vivia en una casa prop de la parròquia, el mas Cuní, per on passaren al llarg dels anys amics poetes que amb els seus textos han fixat el record del personatge, el seu tarannà ben peculiar. Els podem llegir per l'entorn de l'església romànica documentada al segle XI, que conserva íntegre l'absis primitiu, juntament amb dos poemes seus fondament preocupats per la transcendència espiritual.
Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots. Mossèn Ramon no regentava cap ermita en el sentit estricte de la paraula. Deia missa en un petit oratori que tenia a casa. Mossèn Pere Ribot descriu així aquell oratori: «Del petit celler del mas en féu una cripta de celebrar l'eucaristia. El banc de fuster del seu pare fou utilitzat per altar». L'exquisit poeta Marià Manent en veure aquell altar brevíssim, com una cova de Betlem, féu espontàniament aquesta quarteta a l'àlbum de visites al Mas Cuní:
He vist el vostre altar
Mossèn Ramon Garriga:
olor d'eternitat
i olor d'espígol.
Evoquem l'escenari del poeta tal com el descriu mossèn Camil Geis, íntim amic seu: «Samalús! Quin nom més eufòric! Un poblet escotorit, enfilat en un tossal: un manat de cases arrapades a un rústec campanar. Passant de llarg, no gaire més lluny, en un revolt de carretera, a mà esquerra, prendreu un camí veïnal que obre pas entre el petit edifici de les escoles i l'antiga masia de Can Mestre, ran de la qual hi ha l'ermita de Santa Eugènia, i sorprendreu la caseta Can Cuní, sota dos turons, com entre dos pits maternals. Allí sojornava l'Ermità de Samalús».
