Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots...



testing image

Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots. Mossèn Ramon no regentava cap ermita en el sentit estricte de la paraula. Deia missa en un petit oratori que tenia a casa. Mossèn Pere Ribot descriu així aquell oratori: «Del petit celler del mas en féu una cripta de celebrar l'eucaristia. El banc de fuster del seu pare fou utilitzat per altar». L'exquisit poeta Marià Manent en veure aquell altar brevíssim, com una cova de Betlem, féu espontàniament aquesta quarteta a l'àlbum de visites al Mas Cuní:

He vist el vostre altar
Mossèn Ramon Garriga:
olor d'eternitat
i olor d'espígol.

 

Evoquem l'escenari del poeta tal com el descriu mossèn Camil Geis, íntim amic seu: «Samalús! Quin nom més eufòric! Un poblet escotorit, enfilat en un tossal: un manat de cases arrapades a un rústec campanar. Passant de llarg, no gaire més lluny, en un revolt de carretera, a mà esquerra, prendreu un camí veïnal que obre pas entre el petit edifici de les escoles i l'antiga masia de Can Mestre, ran de la qual hi ha l'ermita de Santa Eugènia, i sorprendreu la caseta Can Cuní, sota dos turons, com entre dos pits maternals. Allí sojornava l'Ermità de Samalús».