L'eco de les veus irritades...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'eco de les veus irritades, ferint la pau de la plaça que la minva de claror encongia més, obligà el senyor Camil a treure el cap a la finestra de l'obrador. No res; la senyora Carme, de la merceria, tornava a parlar fort amb la seva cosina Rita. Com que no li interessava reprengué la tasca, voltat de porcellanes, de vidres, d'esmalts, que mans barroeres o distretes havien deixat trencar, i que les seves, tan enginyoses, adobaven, enganxaven, restituïen a l'aparença de nous, amb amor anònim.

Vesprejava i va aixecar-se per encendre el llum. Abans de cloure els porticons, aturà la mirada a les pedres de Sant Just, esculpides pel fervor d'uns artistes anònims; l'aturà, amb el mateix respecte amb què acollia les porcellanes esberlades que li duien a la botiga, a les plantes arrapadisses, agafades a les esquerdes de la font, als angles de les cases, verdeloses d'humitat, cremades pels anys, i en el retall de cel d'octubre que moradejava enllà dels terrats. Tancà el finestró, per temença que un cop de pedra maligna no li fes estralls al prestatge dels esmalts, com aquella vegada que una mà cruel els colpí emparada en la fosca.[...]

Silenci nocturn i vent de març en el cor de l'abril fredós. Tot just vingué el dia es llevà, amb daler de la claror que esborra els fantasmes que gesticulen en la tenebra. Sortí a la plaça. Ves!., com lluïa les gràcies en aquella hora tranquil·la, sense trepigs, ni murmuris! Les pedres i tot reverdien de primavera. El campanar de Sant Just s'il·luminava d'un voraviu tebi, de sol, aire amunt.

S'acostà a la font, clapada d'ombres humides i es capbussà en la delícia del doll fred. De seguida es sentí pacificat i a punt d'entendre les converses de tothom. De bona gana s'hauria plagut a aturar-se i parlar amb la Rita, que se n'anava a missa primera; preguntar-li si ja li havia passat el refredat i si ja li florien les clavellines al balcó. Però ella només va poder tornar-li el bon dia., perquè la campana assenyalava la darrera crida apressada.

Aixecà els ulls cap al cim de la font, decorat amb escuts i l'escultura del Sant tutelar amb rínxols medievals i la palma al braç; un somriure beat al llavi de pedra.

«Si els homes sabessin somriure així, de clements!», sospirà. I en el seu cor, va fer-li l'efecte que, d'allà dalt estant, el Sant li parlava :

— «Fes-te càrrec de la barroeria dels homes: de la imbecil·litat humana. Dius que és un enigma que et torba? És una temptació del dimoni interrogar com fas. Refugia't en el bell espectacle del món, i espera. Adoba les esquerdes: les catàstrofes minúscules dels teus vidres i dels teus esmalts; que no s'hi coneguin les juntures, fins a l'hora de la mort, que et serà dita la VERITAT.»

—«Però; i el dubte, Senyor? i la manca de fe? i no saber on hem d'apuntalar-nos! i la ceguesa, que no deixa que Us veiem en l'aflicció!»

Tornà a dins. Arran d'aparadors, les velles peces adobades llanguien per manca de llum. N'agafà una amb cada mà i sortí a mirar-les bé. Eren un gres verd i ataronjat, de tendror vívida als dits que el premien, i una porcellana dura, brillant, de Saxònia, que figurava una veneciana del set-cents, amb tricorni, somrient rere la careta brodada. Els oferí a la llum i va contemplar-los, feliç, sense adonar-se que la Rita, al costat de la brodadora de casulles, tot baixant els graons comentava: — Ja fa temps que estic veient que es torna boig. Voldria que se n'anés del barri. Qualsevol dia ens pot donar un ensurt. –I va entrar a la seva cavorca, molt satisfeta.

El senyor Camil se'n torna a dins, amb el batec de l'alegria al pit. La plaça queda sola en la benignitat de la llum del Diumenge, remorosa de campanes i d'un vol de coloms, les ales enceses de sol. En un viratge oblic, el més ressagat es decanta, i va a posar-se a l'espatlla del Sant infant, que torna a somriure.