Quan al cridar-lo el secretari...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan al cridar-lo el secretari s'aixecà de la cadira, tothom va fixar sobre d'ell la vista, i al veure que era un jove i un pagès, a l'obirar penjanta de sos braços la per nosaltres tan estimada barretina catalana, no van ser uns quants aplausos, no, els que es llençaren a l'aire, fou un torrent de crits de benvinguda i picaments de mans lo que anà a commoure lo ben alt teixinat de la històrica Sala de Cent. Portant en lo front la vergonya, en los ulls la modèstia, en la boca l'alegria, anava avançant lo jovenet poeta, i dames i cavallers lo deturaven en son camí, i savis i lletrats s'abalançaven per veure'l.

L'ovació es va repetir en publicar-se que igualment era guanyador del premi de l'"Amarante d'or" el pageset de Riudeperes, el mateix que ja havia guanyat el segon accèssit a l'englantina d'or, en Jacinto Verdaguer. Quan el secretari l'anomenà, tothom es commogué de nou, i altre cop crits d'alegria, i altre cop picaments de mans i murmulls de satisfacció per part de tots els que omplien la sala.

El jove rebé la joia de mà de la Reina de la Festa com els altres poetes també la n'havien rebuda i tornà a seure's al costat dels senyors jutges. Un d'ests, el llorejat poeta N'Adolf Blanch, amb veu ferma i entonació potenta llegí l'afortunada poesia del trobador vigatà . I quan finí, in tro de picaments va ofegar la darrera paraula en sos llavis.