Poema de mitja nit. Blasme del temps



Ramon Garriga (Vic, 1876 — Samalús, 1968) va ser ordenat sacerdot el 1901. El 1915, després de passar per la parròquia de Cerdanyola del Vallès, decidí retirar-se a Samalús. Des de llavors fou conegut com l'Ermità de Samalús. Vivia en una casa prop de la parròquia, el mas Cuní, per on passaren al llarg dels anys amics poetes que amb els seus textos han fixat el record del personatge, el seu tarannà ben peculiar. Els podem llegir per l'entorn de l'església romànica documentada al segle XI, que conserva íntegre l'absis primitiu, juntament amb dos poemes seus fondament preocupats per la transcendència espiritual.

testing image

Poema de mitja nit
Blasme del temps

Què se te'n dóna a tu, campana pia,
que ens dius, fidel, les hores del temps breu,
si la Ciutat, al bruit que mou de dia,
ta veu no esmenta, que és la veu de Déu...?

Per damunt de l'encens d'idolatria
que al vedell d'or ofrena amb tràgic preu,
brunzen tes hores, volen i fan via,
i al lluny es perden como borralls de neu...
Beneïda nit, que ens poses florida
vesta d'estrelles dins la immensitat,
vers on se'n van les hores de la vida,
de goig i dol, de pler i adversitat,
volves de temps, d'aquesta gran mentida
que és pols i fum davant l'eternitat.