¡La catedral! Heu-se'l aquí...


Obra:La casa vella (p. 15-16)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

¡La catedral! Heu-se'l aquí el complement del meu món! Perquè heu de saber que gràcies a ser-ne el meu pare l'arquitecte, i sobretot, a l'haver fet per aquell temps uns treballs de llarga durada sobre el propi monument —treballs realitzats en una de les tribunes del trifori convertida a l'efecte en taller— jo entrava i sortia de la catedral a totes hores. Corredors i escales de cargol, cripta i sepultures, capelles i galeries, terrats i campanars, ho coneixia tot pedra per pedra i vaig arribar a familiaritzar-me tant amb aquella grandiositat misteriosa, aquella quietud solemnial, aquells dracs que em guaitaven des de capitells i gàrgoles; que, freqüentment, hi sostenia veritables converses, i ben segur que més d'una de les balades que vint anys més tard vaig escriure me les havien contades aquells monstres, aquells diables, aquelles campanes.

No sens emoció recordo encara un cap de regular tamany i expressió socarrona i jovial, que fa de cul de llàntia en un dels recons més ombrius del trifori, i que tal vegada jo vaig ser el primer en descobrir des de que a les darreries del sigle XIV o primeries del XV l'escultor va empotrar-lo en aquella paret segellant-hi probablement un secret que mai té de ser revelat. ¡Que amics vàrem fer-nos! ¡I que me n'havia contades de coses del temps vell aquell cap solitari!

Una visita feta una nit a altes hores —a porta tancada, naturalment— a la tomba dels bisbes, a la llòbrega claror d'algun fanal i algun cul de ciri, va deixar-me una impressió imborrable.

Però això sí; dec confessar que estimava a la catedral solitària, a deshora, ressonant a mos passos, fosca, íntima, meva.

Aquella mateixa catedral a les hores de les funcions religioses, plena de llums i plena de gent, perdia per mi tot l'encís... Deixava d'esser la meva per convertir-se en una vulgar iglésia.

¡Oh l'antipatia que sentia, de menut, per les iglésies modernes! ¡Com odiava aquells altars barrocs tant com adorava els retaules gòtics! ¡Aquells santarros i angelarros del renaixement per avall, botiflers, sandunguers, irreverents, gesticulant, agitades llurs vestidures per ventades inverossímils, fent equilibris xaparros entre columnes salomòniques, frontons recargolats o basaments boteruts com calaixeres!... ¡Quina diferencia amb els meus, amb els sants gòtics, tan circumspectes, tan ben vestits, sempre amb un misteri en els ulls i una ironia fina en els llavis!