Teníem posada a la vila.


Comarca:Mallorca

testing image

Teníem posada a la vila. I hi anàvem cada dissabte al vespre a romandre-hi, o bé els diumenges al matí, tan dematí que pel camí encara vèiem els estels. Jo, en el carruatge, m'embadalia de contemplar-los mentre la bístia trotava i corria. Els estels, dalt el firmament, també corrien com el carruatge, però en direcció cap endarrere, i s'esvanien en l'abisme sense fons de la meva innocència primera.

A la vila visitàvem sempre, invariablement, l'avia paterna que vivia amb dues ties fadrines. Les ties ens donaven berenar, a la meva germaneta i a mi, i ens entretenien mentre els pares se n'anaven de compres.

Abans havíem anat a missa. Record que un diumenge la missa era solemne, amb acompanyament d'orgue, i jo em vaig sentir commogut i en vaig demanar explicacions al meu pare. Com que era molt menut, el pare m'alçà en braços perquè veiés l'altar i el sacerdot, que aquell dia anava revestit amb casulla verda. Vaig preguntar què era tot allò, i el pare m'explicà que era el capellà, dient-me tot seguit si m'agradaria també ser capellà quan fóra major. Jo li vaig contestar que sí.

A mi, infant de foravila no gens acostumat a cap esdeveniment social, aquella esplendor religiosa em va transportar, amb tota la gentada que hi assistia devotament, amb tota la trompeteria de l'orgue que sonava amb tanta majestat, i amb el vistós paper que hi feia el celebrant. Per què vaig dir que sí al meu pare? Potser era un sí a tot allò que tocava la meva sensibilitat, a tot allò que sobresortia al comú de les coses de cada dia.

En tornar a la masia, ja hora de dinar, contàvem a l'altra àvia —l'àvia materna, que vivia a casa— totes les coses que havíem vist a la vila. Entre aquestes coses n'hi havia una que no oblidàvem mai, i era el nombre d'automòbils que havíem encontrat: un o dos, segons els casos i les circumstàncies, i, en ocasions extraordinàries, potser tres.