Diu el meu pare que amb en Vinyoli feien excursions.


Municipi:Begur

testing image

Diu el meu pare que amb en Vinyoli feien excursions. No sé si és perquè ell no conduïa, o si és que li agradava que el passegessin, però quedaven entesos i a mig matí el recollien a l'Hotel Begur i el duien a voltar. Li agradava molt pujar a les Gavarres, als indrets inhòspits (Fitor, Santa Pellaia, Els Metges), i fimbrava ran de mar (Punta des Mut, Ses Negres, Tamariu, Aigua Xellida). Durant els periples, enraonaven. Vinyoli estava preocupat per la llengua. Molt. Deia que s'havia de fer un gran esforç col·lectiu, preservar la sintaxi, desbarbaritzar l'idioma. En acabat, normalment després de dinar, el deixaven a l'hotel, on Vinyoli, sovint amb la recança de reintegrar-se al seu grup d'amics, ja preguntava quan s'esdevindria la següent ocasió d'empordanejar.

Vinyoli bevia. De vegades al pic del migdia ja duia una carregada imponent de ginebra. Em diu el pare que el trobaven al bar Tothora fet una calamitat. És quan el poeta blasmava els seus companys de vacances (Maurici Serrahima, Josep Pedreira i altres d'esporàdics). Se n'apartava, però això no és important. L'alcohol, que tant el va connectar amb Gabriel Ferrater, però que, a diferència d'aquest, no l'impel·lia a asseure's nenes de dotze anys a la falda, el tornava fosc i significant. [...]

 

I arribem al poema que va dedicar als meus pares, a la meva mare. Aquell dia Vinyoli trontollava. Eren quarts de dotze del matí. Al bar Tothora, a la seva taula, la rastellera de gots era una processó mortuòria. Els pares se li van asseure a tocar. Van entaular conversa. Vinyoli els va parlar de la seva dona, de problemes amb en Serrahima, i de les temptacions de suïcidi. Deia que no es veia amb cor de seguir. Es queixava que no tenia un déu, un agafador, no en trobava cap i volia estimbar-se, espadats de Begur, mar enllà, el seu mar. Va agafar les mans de la meva mare i li va dir que els seus ulls verds eren com no sé què. També li va preguntar com em diria jo, que era dins la panxa, i ella li va dir que em diria Marçal, petit homenatge a un poble dels terraprims on es feia teatre independent.

El meu pare va demanar tres ginebres. I aleshores li va dir que no es matés, que més valia escriure un poema. Ulls molls. Embriaguesa. Vinyoli, una mà agafant la mà de la meva mare, amb l'altra va escriure El suïcidi encara no. Recitat de memòria pel meu pare, fa així:

I llavors què farem?
si tot es mor, si un poeta es mor,
que dels poetes no se'n parla gaire,
i ells ho són tot perquè fan lliure la paraula,
i fan lliures els pobles.
Jo no, sóc un poeta
petit, emanat dels somnis
i les imatges
tanmateix
molt necessari al context de la vida.
No t'oblidis
d'aquest ni de l'altre.
Tots anem
interpretant un somni.
Què és la Mort?
No cregueu en la Mort.
La vida
per damunt tot
Dona'm la mà, Elisenda
un moment més.
Que avui encara no vull morir-me.

 

Després el van acompanyar a l'Hotel Begur i el van deixar a la seva cambra. Abans d'acomiadar-se, Vinyoli els va repetir que els poetes faran lliures els pobles. Els seus amics eren a remullar-se a Sa Tuna.