Fou a un carrer empinat...


Obra:De com era infant (p. 34-35)
Comarca:Mallorca

testing image

Fou a un carrer empinat que té un nom toponímic i que molts a Mallorca duen per llinatge: Carrer de Socies. So'n Socies és una possessió de Montuïri i jo he sentit a dir que el propietari, temps enrere, vivia al meu carrer i, precisament, a la casa on vaig néixer. Per ventura la primera cançó popular que aprenguí, i que cantí tantíssimes vegades damunt l'era, és aqueixa on s'hi anomena Son Socies i son molí de vent, que és ovirador de per tot Sant Joan.

 

El molí de Son Socies

està envelat i no mol...

 

La casa on nasquí, en 27 de juliol de 1899, és la primera del carrer, molt gran, baixa de teulada, amb les teules que miren al carrer pintades per davall, de façana negrosa, probablement la més antiga del carrer. Portal alt i rodó. Les portes amb una gran baula a tanta altura que crida l'atenció. N'he sentides diverses explicacions referents a aquesta baula que m'intrigava ja de petit. Uns diuen que el senyor de Son Socies i antic propietari d'aquesta posada, féu col·locar la baula susdita a tal altura per poder tocar sense baixar del cavall. Altres, que si qualcú era perseguit per la justícia -que, als pobles com el meu, sol estar representada pel saig o el celador- si conseguia tocar-la ja n'era escàpol. A una altra casa del carrer de Petra també hi havia una baula consemblant que actualment ja no se conserva. Doncs, només queda la del meu carrer. Aquest casalot no està sotilat, té una cuina immensa (relativament), un corral amb figueres de moro i un nespler molt gros.

He deixat un detall: la façana té encara despulles dels bastons que degueren aguantar una parra en aquella època en què casi tothom en sembrava al carrer. Com devien ésser bells, endomassats de pàmpol verd i amb les penjarelles de calops! Jo no record haver-hi viscut en aqueixa casa perquè, abans de l'ús de raó. Mos pares se mudaren allà on estan actualment, n° 5. Aquesta és la nº 1. La llogaren quan se casaren però, llavors, la deixaren i anaren a viure amb mon padrí.

Aquest carrer, per poc que hi pensi, està mesell de records. El final de la costa dóna a fora vila. Hi havia uns ametlers grossos on tots els infants de l'entorn hi fèiem les primeres provatures de lladre. Els ametlers tenien moltes branques penjant dintre el carrer. I usàvem d'una fórmula gairebé màgica per fer callar i ofegar els escrúpols de la consciència: «tot lo que cau dins el carrer, el rei ens ho dóna» i, de seguida, sense pensar-hi més, apedregàvem els ametlons casi convençuts de què exercitàvem un dret, Els ametlons són una llepolia pels nois i pocs que sàpiguen resistir a la temptació. He de confessar que encara m'agraden tant com quan els apedregava.