Vaig néixer a Algaida...


Obra:Ha nevat sobre Yesterday (p. 10-11)
Municipi:Algaida
Comarca:Mallorca

testing image

Vaig néixer a Algaida, l'horabaixa del dia de Tots Sants de 1940, a la casa que porta el número dos del carrer de l'Aigua. Els meus pares la llogaren poc abans de casar-se i hi anaren de nuvis. Llavors, el carrer es deia del Marqués de Zayas, perquè aquell marqués havia estat el caporal de la Falange i al meu poble havia tingut molts de seguidors. Assistí el part una vella comare: madò Putxa, que, tot d'una que posà el peu en aquella casa, féu encendre un ciri, amb la certesa que els dolors de la partera no s'allargarien mes enllà del temps que perduràs la flama. Madò Putxa vivia prop de la placeta des Sitjar i tenia una caixa de fusta negra adossada a la paret de l'aiguavés de davant. Una caixa dins la qual guardava els nins i les nines que llavors repartia a les cases que n'hi demanaven. La record, aquella caixa on la comare guardava les criatures. Madò Putxa em semblava un personatge màgic, com sorgit d'una rondalla. La imaginava atapeïda de nadons, la caixa —potser n'hi havia que tenien el cabell ros; d'altres, els ulls negres; per ventura algun tenia una llepada de bou enmig del front—, tancats sota set panys, la clau amagada en algun lloc secret.

Les campanes voltaren, aquell horabaixa de tardor, fins que vingué la fosca. A vegades mon pare em va contar que el meu primer plor coincidí amb la canticela responsorial dels capellans que davallaven del cementiri. Just acabat de néixer, m'abrigaren en un embolcall de drap i em varen portar a la botiga de queviures de madò Bet, a la casa veïna. Em pesaren en una balança que feien servir per mesurar el segó que donaven a les gallines, i me'n vaig endur els cinc quilos. Estava grassó i tenia les cuixes i els braços plens de dogues.

Crec que el meu naixement no vingué acompanyat d'altre signe, llevat d'aquell de les campanes i del de les veus rogalloses dels clergues. Però, passats els anys, un dia vaig acompanyar el pare a Ciutat i acudírem a una merceria del carrer dels Moliners en què venien a l'engròs. La senyora, dona Pilar —tenia el cabell rinxolat i les galtes vermelles—, em va preguntar quants d'anys tenia. No em record què li vaig dir. Potser en tenia vuit. Però el pare s'apressà a contestar:

—Els va complir el dia de Tots Sants.

Quan ho va sentir, dona Pilar va pegar un crit:

—Què diu, el dia de Tots Sants?

I m'ordenà que obrís la boca tant com pogués. Ho vaig fer. Dona Pilar m'observà de prim compte, i vaig sentir el seu esguard escrutador entre les dents, sobre el paladar. Llavors va dir:

—És clar que la té...

—Però, què té? —preguntà el pare.

—Té una creu al paladar —exclamà la senyora—, Només la tenen aquells que van néixer el dia de Tots Sants. És la creu de la fortuna.

—La creu de la fortuna?...

Les bruixes que m'agombolaren durant els primers anys de vida —madò Putxa, madò Bet, que em va pesar a la balança del segó, dona Pilar... — vaticinaren sempre que seria afortunat.