—Guillem-Francesc... he plorat molt...


Obra:Els alicorns (p. 180-181)
Municipi:Algaida
Comarca:Mallorca

testing image

—Guillem-Francesc... he plorat molt... tu no saps fins on t'he enyorat...

—Per què hem estat tan covards?

—No ho sé.

—Tots dos ens estimàvem i no podíem suportar que ens esmenassin el camí que ens havíem traçat... Ja ho veus, què hem aclarit.

—Encara t'estim.

—Jo també t'estim, encara.

L'església era fosca i no hi havia ningú més que nosaltres. Ens besàrem sense gens ni mica de por. Al carrer, les dones del mercat escainaven les seves mercaderies. No sé quin temps va durar aquella besada nostra, perquè res no em pareixia veritat. Les voltes d'aquell temple em rodaven rere el bessó dels ulls, com si haguessin perdut la solidesa que les sostenia, perquè jo no era jo i tot me semblava una bella mentida. Una mentida curta que no podia assaborir plenament, perquè sabia que havia d'acabar d'un moment a l'altre. Els objectes perdien l'estabilitat i els sants es pegaven caparrotades ells amb ells.

—Què podem fer si no és morir-nos?

—Per què dius això? Fins ara, ho hem estat, de morts.

—Sempre serem morts, tu i jo.

—Però, tenim drets a viure.

—Tu ho creus? Quan no combregues amb els qui t'imposen la seva voluntat, no es pot tenir cap dret.

—Per què has canviat tant? Què n'han fet, de tu?

—Què n'han fet, de tots dos?

Tenia els ulls banyats, na Martina, i les seves paraules es quedaven parades a devers mitjan boca. La vaig tornar a besar moltes vegades.

—Sóc teva i tu ho saps. Per què dubtes?

—Tenc motius que me sobren, però no els vull captenir. Ara, és hora de viure, plenament, aquest instant concret. Més tard, haurem de tornar a entrar dins la nostra grisor de cada dia. No vulguis penedir-te, llavors, d'haver perdut el temps.

—Què vols fer?

—Per què no em segueixes?

—Tu me'n creus capaç?

Quedàrem que ens veuríem, novament, quinze dies després, en el mateix lloc. Se n'anà tota sola. Vaig restar molt de temps a dins aquella església. Quan me'n vaig adonar, els sants, que havien abandonat un instant la seva quietud policromada, em fitaven els ulls i me treien la llengua.