Passat l'esmentat bloc inquietador que forma una gran balma...



Priorat benedictí situat en la confluència de les rieres de Tenes i el Rossinyol, que es precipiten en cascades, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma. Acompanya l'església un magnífic casal gòtic de principis del segle XV. El monestir va ser fundat el 997 per Gombau de Besora.

Aquest va ser un lloc que, ben aviat, va atraure la fascinació dels nostres primers autors romàntics, com ara Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 — Madrid, 1901) que dedicà un llibret a descriure l'excursió que hi va fer el 1850. Fascinació que continua al segle XX i de la qual n'han parlat: Josep Pla (Palafrugell, 1897 — Llofriu, 1981), que hi té una escultura de bronze en posició asseguda i lligant la cigarreta, i Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 — Barcelona, 1964) i el poeta Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974).

testing image

Passat l'esmentat bloc inquietador que forma una gran balma on brollen unes fonts, es troba la capella que té per sostre la roca i que, en la impossibilitat d'aixecar-hi un campanar airós, s'acontentà amb una espadanya a peu pla del camí, de manera que es pot tocar la campana en passar. Es voreja l'immens monòlit que fa de nau a la capella i que, en temps de fortes pluges, forma un altre salt d'aigua, també espectacular, conegut pel Rossinyol, designació que li prové del nom del rierol que, més enlaire que el recinte, s'hi estimba quan creix.

Pel caminal en corba i ombrejat per plàtans cepats que voreja el buit i que va eixamplant-se, es té la sorpresa de descobrir, per una obertura en el mur de roca que el deixa en una mitja claror, un estany d'aigües puríssimes, d'un blau intens i obsessionant i d'uns delicats iris, que dóna la impressió d'una enorme aiguamarina. Documents de l'època romana ja esmenten aquest llac. Com en tots els llocs d'excepcional exuberància natural, unida a una tradició religiosa, proliferen aquí les llegendes. Una d'elles diu que va ésser a dintre d'aquest llac on es trobà la imatge de sant Miquel.

Més o menys protegits de la mullena a la qual hom s'ha d'exposar, s'arriba sota la gran cascada que, després d'haver saltat amb bona empenta el replà del cingle, es desprèn de les roques que troba al seu pas per llançar-se en viril elegància, de graó en graó, fins el peu del gran amfiteatre que retruny als seus salts. Des de dalt del camí ja es percep el bramul de les seves caigudes, però en passar-hi per davall l'estrèpit vibratori arriba a atordir. Ens trobem en una balma que fa de balconada oberta darrera la caiguda de l'espès i feixuc cortinatge d'aigua que fa trepidar la muntanya i que polvoritza formant una boirina que no permet d'esbatanar els ulls atònits davant d'aquest espectacle, amb mirallets d'iris passant a través de l'aigua i de l'eixordament dels seus salts fins al llunyà i profund gorg, que li mata sobtadament l'embranzida i que redueix la seva bravesa per lliscar apaciblement riera de Tenes avall.