Em record d'en Biel de ca n'Abdon.


Obra:Ha nevat sobre Yesterday (p. 162-163)
Indret:Castellitx
Municipi:Algaida
Comarca:Mallorca

testing image

Em record d'en Biel de ca n'Abdon. Era alt i prim, llarg com un cimal d'ullastre, els ulls enfonyats, foscs, sota unes celles gruixudes ni que les hi haguessin pintat amb morques. Vivia a foravila amb els germans i els pares, devers so na Móra, a prop del camí que mena a Sencelles. El veien poc pel poble, només en ocasió d'una festa. A vegades la seva mare acudia a la botiga dels meus pares a comprar-hi una camisa, la mica de roba de davall necessària per si un dia havien d'ingressar algú de la família a l'hospital, uns calçons de fer feina... L'acompanyava el marit, el sen Abdon, en un carro. També era llarga i, vestida de negre, els cabells escambuixats, podia assemblar-se a la imatge que teníem de les bruixes. Un dia, la trobaren morta davall una porxada. S'havia penjat en una biga i portava el vestit negre de sempre, el mateix amb què venia a la botiga a comprar. No sé si va trobar-la en Biel, el fill, però tardà molt de temps a tornar al poble. No era estrany. Podies veure'l a la festa de la Pau, el tercer dia de Pasqua. Arribava a mig matí, es passava un mocador pel cap, com si fos una gorra, fermat amb quatre nusos i s'enfilava en un lledoner, ran d'una paret que separava el camí, molt a prop de les cases de Castellitx d'en Barra d'Or. S'enfilava per les branques i començava a fer acrobàcies, i salts, i cabrioles. La gent s'arremolinava sota l'arbre per veure'l. Ens recordava les pel·lícules de Tarzan. Potser reunia tants d'assistents com la missa major, bocabadats. Després de dinar -dinàvem espargits per les tanques d'albons i estepes-, en Biel Abdon era el rei de la festa damunt l'era de Castellitx. Tothom l'esperava, la seva exhibició de contorsionisme. Es retorçava el cos fins a arribar a fer un nus amb els braços i les cames. Llavors treia el cap per on menys ho esperaves. Li tiraven diners a fi que s'animàs a intensificar l'embull. Hi havia qui cridava:

-Que fací el camaiot!... Que fací el camaiot!... El camaiot era el seu número estrella. Plegava el tors, enrotllava les cames i ennuegava les cuixes. Al final semblava un embotit farcit d'ossos. L'aplaudien, mentre desfeia l'embolic. El rector Adrover, que sabia que els jocs acrobàtics d'en Biel Abdon eren una atracció poderosa, no li planyia una propina. No m'atreviria a dir que la gent acudís a Castellitx només per veure'l, però és probable que la fascinació que exercia fos quasi tan poderosa com la de la marededéu. El rector devia donar-li deu o quinze pessetes, no més. Però un any en Biel li proposà que, si n'hi donava vint-i-cinc, es mamaria la perdiu davant tothom. El rector s'esverà. Sabia que el que li oferia en Biel no era fàcil de fer.