El mar de Montdragó
El mar de Montdragó
I
Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al·lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Una mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i disparava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines,
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.
He contemplat, entre l'ametllerar
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre nen pacífic,
que no vaig ésser quan a morts jugava.
He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.
I mirant-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou d'aquella infància estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violeta,
era nua, guerrera, trista i alta.
Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona
siguin un monument tremoladíssim
als meus deu anys i a les seves batalles.
