A Sant Miquel del Fai hi ha un edifici que fou cenobi...


Obra:Tres guies (p. 869-870)

Priorat benedictí situat en la confluència de les rieres de Tenes i el Rossinyol, que es precipiten en cascades, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma. Acompanya l'església un magnífic casal gòtic de principis del segle XV. El monestir va ser fundat el 997 per Gombau de Besora.

Aquest va ser un lloc que, ben aviat, va atraure la fascinació dels nostres primers autors romàntics, com ara Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 — Madrid, 1901) que dedicà un llibret a descriure l'excursió que hi va fer el 1850. Fascinació que continua al segle XX i de la qual n'han parlat: Josep Pla (Palafrugell, 1897 — Llofriu, 1981), que hi té una escultura de bronze en posició asseguda i lligant la cigarreta, i Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 — Barcelona, 1964) i el poeta Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974).

testing image

A Sant Miquel del Fai hi ha un edifici que fou cenobi i una cascada. Aquest accident és produït pel riu Tenes, que neix a la Collada, prop de Collsuspina, a 935 metres sobre el mar. Fins al Molí de Llobateres, aigües avall de Sant Quirze Safaja, corre per una vall relativament oberta; però a partir d'aquest punt penetra en una profunda falç formant un dels paisatges més asprius de la comarca i acaba per saltar, després que se li ha unit un afluent, el Rossinyol, per les cascades de Sant Miquel del Fai. A la part baixa de Catalunya, no es pot dir que hi abundin les cascades; però, com que hem de tenir de tot, Sant Miquel del Fai s'encarrega de produir la cascada, que és una atracció molt curiosa.

El país és insospitat. Es tracta d'una incisió profunda en forma de V enfonsada entre faixes verticals d'una superba alçària. Abandonàrem la carretera i a peu per un camí (dolent) arribàrem a l'indret memorable. Un pont vell ens conduí al mirador obert a la roca viva. D'allí estant veiérem el vell cenobi, que avui és un hotel suspès a la muntanya; uns forats oberts en el mur rocós i al fons una vall molt estreta, amb tot d'orenetes que, xisclant, la sobrevolaven. El que no veiérem enlloc fou la cascada. Davant aquesta contrarietat, interrogàrem una dona del país i em digué:

—La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia.

Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l'existència de cascades d'horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Víctor Balaguer —penso— ha quedat molt malparada.

—Llavors aquesta és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol... —que jo vaig dir a la dona.

—Si vostè fos mestre i hagués vingut amb les criatures de l'escola, no vull pas dir que no els l'haguessin ensenyada. Ho solen fer quan arriben els nens o nenes amb els seus mestres. Altrament, la cascada només funciona els diumenges, quan hi ha gent, perquè seria llàstima que els qui han pujat per veure-la es quedessin amb un pam de nas.

—Aquesta és, doncs, una cascada setmanal corregida per les exigències de la pedagogia. És divertit...

—Es veu que vostè es diverteix amb ben poca cosa —em digué la dona—. Aquí hi ha poca aigua, i, la poca que hi ha, la necessitem per a regar i per a fer una mica d'electricitat. Ara no es pot pas viure sense l'electricitat. Però el cas és que no vol ploure, i no hi haurà cascada ni els diumenges, ni per als nens i les nenes dels col·legis. Si no plou, fumut cascada...

I no vaig poder veure la cascada de Sant Miquel del Fai. És un accident geogràfic que està agonitzant.