Su-ran de la vila, damunt un pujol...


Municipi:Santanyí
Comarca:Mallorca

testing image

Su-ran de la vila, damunt un pujol, hi ha l'oratori de Consolació. Hi fan romeria el quart diumenge de Quaresma, quan els cirerers esclaten de rialles florides, i la terra s'infla de prometences, i les muntanyes s'emboiren amb vels de noviança.

Els cors jovençans de pagesia reflecteixen, com un mirall, aquest moment de la natura: el temps quaresmal purifica i fecunda ses consciències, i el briu de pascor enriqueix la sang de generositat.

Clou l'horitzó un cercle de muntanyoles, humils de pregàries i jocundes de fecunditat. Esteses en reng coral, entonen perennalment l'himne d'Anna, la mare de Samuel: Exultavit cor meum in Domino...

Feia un bell jorn, lluent com diamant dins estoig de turquesa i maragda.

De la vila a l'oratori el camí pul·lulava de gaia romeria, i el pujol sant, ungit de segles per gràcies del cel i oracions de la terra, era tot remorós de festa. Als voltants del temple, la gernació onejava com sementer a l'embat.

Formant estol, parelles de jovincells i donzelles parla ven animadament. Havien vista Na Cecília, penada i blanca, passant amb amigues sens alegria com les companyones de la filla de Jephté.

—Això no és passador — deia una jove d'ulls fulgurants i cor de volcà —, i sa llei no ho hauria de consentir.

El seu enamorat li contestava:

—Saps que hi ha coses que sa llei no permet i tothom les fa!

—Bé, però això és un gran tort que fan a una innocent; i no sé com el rector no ho atura.

—El rector! Què hi pot fer? És segur que no l'hi han consultat; i ademés, si ella no s'hi nega...

—Idò, per això. Ella no sap què es fa: encara no té món, i a-su-així, tan en sec, sa mare i ell l'han desorientada que se gira a tot vent.

A una miranda veien Na Cecília, distreta a tot, mirant el llunyedà. El Puig Sant Salvador emergia al fons, emmantellat de sol. L'esguard de la jove encalçava visions esborradisses amb glapit ansiós. Tota ella era llum cernuda de melangia.

—Mirau-la! Que és de garrida!

—És talment una Puríssima! I aquella insistia, encaradissa com una obsessió:

—Això no pot passar, i s'és mester que ho atureu.