De vegades, els braços del meu pare...


Obra:La santa (p. 12-13)
Municipi:Santanyí
Comarca:Mallorca

testing image

De vegades, els braços del meu pare suren solitaris cap a mi, l'home em va somriure moltes vegades, però molt poques me va agafar. Les seves dents, dins la boca oberta, eren grogues, petitones, petitó tot ell, el veig enmig de la plaça, braços oberts, des de la meva carrossa, jo la santa, dalt de tot, amb el paneret ple de fruita i la gentada davant, darrera, pels costats, cridant visca la santa, la nostra, aquesta santa és nostra, visca que visca sor Tomasseta.

El cel, ben a prop del meu cap, semblava un llençol mostós, sense àngels ni dimonis, no hi havia tampoc les virgueries del vermell capritxós del sol ponent, era un cel barrat, sense cap grum de cel, que de blanc escalfeït va passar a negre aigualós amb alguns estels de color somort. Malgrat, la gentada seguia entusiasmada amb els seus cants:

 

Sor Tomaseta a on sou

ja vos poreu amagar

perquè el dimoni vos cerca

dins un pou vos vol tirar


 

que visca la beata, pum pum,

que visca Caterina, pum pum,

que visca sor Tomassa

que és santa i mallorquina, pum pum;


 

i el vicari al davant amb la campaneta:

—Que visca!

I la gentada, esgargamellant-se, sentimental:

—Que visca, que visca!

I vinga coets enlaire, dibuixant paraigües de foc entorn meu, la Santa.

Al final de la processó, les cames mig adormides de tant seure emperpalada, vaig davallar els graons del meu altar fins a caure dins els braços del meu pare. Aquest, orgullós, em duia com si fos d'uè, obrint-se pas amb colzades, murmurant paraules de somni: ho serà, gran, aquesta nina serà gran.